La victimologia és una disciplina que m’apassiona. Em fascina com pot estar tan ben explicat als manuals els sentiments de les víctimes, el risc de patir delictes (que no és igual per tots), les reaccions de l’entorn, la victimització secundària....És a dir que tot això pot ser molt més matemàtic del que sembla.
Avui parlo a nivell personal, no com a lletrada. Us vull explicar - dins la vessant més sociològica-criminològica- com veig jo el tema de les reaccions de l’entorn, i en concret de les amistats, perquè aquest matí he tingut un nou judici de violència de gènere, com a acusació particular, i he pogut comprovar un fet amb el qual no és la primera vegada que m’hi trobo i que crec que explica molts cops com n’es de difícil per una víctima sortir de l’infern.
Un greu problema és la solitud, la manca de recolzament i de mans que tirin d’ella i l’ajudin a sortir del pou.
He vist 3 testimonis incòmodes per haver de declarar en contra de X, un noi que ells pensaven que era una maquíssima persona i que encara avui els costa de creure que sigui veritat tot el que la Y explica que li ha fet. Malgrat haver presenciat episodis que ells saben que són de violència i d’altres tenir la certesa que havien passat en veure les conseqüències.
De fet la víctima m’explica com des que van passar els fets, els seus amics A, B i C gairebé ni li parlen. No la truquen i si truca ella, els nota freds i tensos. Ja no l’avisen quan queden, han deixat de comptar amb ella. És a dir: l’han exclòs del grup. Un cas de manual, repeteixo. No és a la única persona a qui li ha passat això.
Intentem comprendre perquè ho fan això els suposats amics. El cas és que per ells és un “marrón” continuar amb la seva amistat. Ells no tenien cap problema amb X i aquesta denuncia només ha fet que enterbolir les relacions i trencar el grup d’amics. Mira que s’ho passaven d’allò més bé tots plegats... Segurament A,B i C pensaven que no calia denunciar, que hagués estat suficient deixar la relació i sobretot no ficar-los a ells pel mig. No haver-los obligat a passar el tràngol del judici d’avui, però sobretot no obligar-los a triar. Perquè si han de triar no es quedaran pas amb l’amargada, amb la que plora, amb la que es queixa i denuncia. No, això és un pal. A més, massa responsabilitat. Es queden amb el que encara riu, amb el que diu que no hi ha per tant, al que li treu ferro a la situació, al “valent” que quan vol és el més simpàtic, alegre i educat, tot i que saben que a vegades té aquell punt agressiu, sobretot quan beu, però vaja, qui no perd els papers de tant en tant, oi?
La reacció davant la víctima quan explica per primer cop els fets (o quan ens els ha explicat mil vegades però seguim sense voler fer-li cas) sol ser: t’escolto, però no en vull saber res. En altres paraules: no vull que aquesta veritat que m’expliques i que em dol, em compliqui la vida. I si t’he d’aconsellar, et diré que ho deixis córrer, que no val la pena. Que oblidis. I sobretot vull que se’m tregui aquesta sensació desagradable que m’has deixat al cos.
En canvi, si la reacció fos valenta, si ajudessim a qui ho necessita, si aïlléssim a l’agressor, si qui comet aquests actes tingués la certesa que patiria una reprovació del seu entorn més proper, si tingués aquesta por a quedar-se sol, potser s’ho pensaria dues vegades abans de d’agredir novament o per primer cop. Treient importància a la seva conducta, dient-li que no es tan greu, que la víctima és una exagerada, no li estem fent cap favor, ben al contrari. I el favor és el mateix si qui diu aquestes coses és ell i nosaltres ens limitem a dir que sí amb el cap, tot i que estiguem poc convençuts del que diu.
Aquest fet a “nivell familiar” ha estat força estudiat pels entesos (com pel bé de la unitat s’amaguen certes conductes que passen dins del nucli familiar i es fa pinya al voltant de l’agressor i no de la víctima – això passa molt en tema d’abusos a menors – a qui se l’acusa de trencar la família amb la seva denúncia).
A nivell d’amistats, crec que encara hi ha molta literatura científica per escriure. La meva opinió, tots ens sabem molt bé la teoria (no permetre agressions, denunciar, recolzar a la víctima) ara falta que ho posem en pràctica de manera valenta i sincera.
I repeteixo que parlo a nivell personal, no com a advocada on la meva funció serà sempre la que em correspon, defensar els interesos de la persona que m'ha contractat.
