Carpe diem

Fa pocs mesos, al facebook,  vaig compartir amb tots l'alegria de saber que un molt bon amic meu, malalt des de feia temps, havia superat un càncer després de lluitar molt i de ser sotmés a un transplantament de moll de l'os. Va ser "l'estat" que més "m'agrada" va rebre dels que mai he escrit. Crec que és un tema que a tots ens toca i sempre ens ajuda saber que hi ha qui se'n surt. Cal dir-ho, cal explicar-ho perquè hi ha moltes històries que acaben bé.

Lamentablement, no és el cas. 

La felicitat no va durar gaire ja que massa aviat va tornar a trobar-se malament i aquesta vegada no li van donar esperances, els metges van ser molt sincers amb ell i li van dir que gaudís del que li quedava de vida, que només un miracle podia salvar-lo. Carpe diem....

Finalment,ens ha deixat.

El meu amic fugia de les xarxes socials. No era massa tecnològic. Li agradaven molt més les vivències 1.0 i suposo que per això tinc tantíssims records "reals" viscuts amb ell. Per això i malgrat les ganes que avui tinc de parlar d'ell, de com era, de com reia, del que li agradava, seré fidel a la seva discreció en aquests mons virtuals. 

Tota aquesta desgràcia, m'ha fet redescobrir la dimensió humana de la seva companya, una altra bona amiga meva, molt i molt jove, que ha estat amb ell, cuidant-lo fins al final. Segurament una experiència, una història d'amor que marcarà la seva vida per sempre. Un exemple d'amistat i de generositat com mai havia vist. Una noia que ara necessitarà tot el suport del món, igual que els pares del meu amic que han perdut l'únic fill que tenien.

Descansa en pau, amic meu, trobarem a faltar el teu somriure...