Adopcions, el problemàtic 0,6% :(

Mireu com es fa màgia, donant-li la volta a una dada.

Fa una setmana van saltar totes les alarmes. Segons el conseller de Benestar i Família hi ha pares que adopten nens i després si tenen problemes amb les criatures (sobretot a l'adolescència), retornen els menors a les Institucions. Persones com jo, molt sensibilitzades amb tots els temes que puguin afectar menors, voliem saber més: però com? qui? perquè? quants?  

Al final em van donar la dada: això passa un 0,6%  dels casos i  és possible que segons com es facin els càlculs aquesta xifra sigui inferior. 

Vol dir que un 99,60 % dels pares adoptius no retornen els nens.

En base a aquest preocupant 0,6% ara volen fer canvis a nivell general. Revisar els criteris idoneïtat , els protocols, la formació. Vegeu, per exemple, la notícia aquí. . Els pares que adopten "han de ser conscients que és com si fos un fill biològic". Cal? Que no ho saben? Que no ho desitgen?

Parlem, doncs dels pares biològics. Perquè si de tots els menors que hi ha a les institucions NOMÉS 70 són de famílies que han adoptat, vol dir que centenars o milers de nens que viuen als centres de menors,  són fills biològics,  en desamparament. Així que,  no seria més coherent que tota aquesta formació que en teoria han de rebre els pares que volen adoptar la rebessin els pares biològics?

Segur que no dec ser la única que ha criticat la volta que li han fet a la dada, perquè ahir, una setmana després al TN hi tornaven amb la notícia i el presentador afegia "SÍ, ÉS MENYS DE L'1% PERÒ AIXÍ I TOT..." i ara passaven a etiquetar els nens adoptats, com a problemàtics.  "Els pares que adopten han de saber que venen amb "motxilla" que pot ser d'abusos, maltractaments, etc"  i explicaven tots els problemes que porta adoptar un fill del que no saps què ha patit els primers mesos o anys de vida. 

Els pares que volen adoptar ho saben tot això. Puc sospitar que estan cansats de rebre formació i informació sobre el tema. Així que suposo que reiterar la noticia era per la resta. Digueu-me desconfiada, però aquests en porten alguna de cap. Volen que disminueixin a Catalunya el numero d'adopcions? volen fer-ho tot molt més complicat? incloure algun tràmit nou que suposi més temps i diners?.  No ho sé, el temps ho dirà... Però tot això, segur,  és una manera de preparar uns canvis que volien introduir i no sabien com. 

Enhorabona, doncs, per aquest 99,60%. 

Però, una altra qüestió: Els  pares biològics o adoptius que accepten que la situació els sobrepassa i posen el problema en mans de les institucions tan "dolents" són? O són molt més responsables que aquells que no fan   ni diuen res i la situació se'ls va de les mans i aleshores és quan apareix la tensió, la violència física o verbal, etc.

També puc imaginar-me a quines situacions tan dramàtiques s'ha d'haver arribat per "retornar" el nen a l'Administració. I de fet, no em cal imaginació, tinc uns quants expedients on consten informes que expliquen molts d'aquests "abandonaments".  Cal veure què fariem nosaltres en segons quins casos.

No separem els menors segons si venen d'una família biològica o d'adopció i centrem-nos a buscar les causes que fan que alguns d'aquests menors siguin problemàtics o que els pares no sàpiguen com gestionar algunes situacions difícils. Ja us ho dic jo que, segur que hi haurà casos gravíssims, però per tenir una motxilla carregada no cal venir de l'altra punta del món, lamentablement.

Unes poques propostes com a prevenció: facilitem la conciliació, proposem uns horaris racionals de feina, deixem que pares i fills passin més temps junts, fomentem les activitats familiars, fomentem un oci saludable, eduquem els pares (TOTS), millorem la relació pares-escoles, recolzem a les famílies que passen situacions difícils .  Potser així hi haurà molts adolescents que no es perdran pel camí, vinguin d'on vinguin... Però això no, això sembla que no interessa als nostres representants.

De guàrdia - nou espai jurídic en català

Per una qüestió de coherència lingüística he creat un espai a internet per escriure en català sobre dret, jurisprudència, legislació, etc.  

És MOLT complicat això de decidir escriure només en una llengua a les xarxes socials. Jo sóc absolutament bilingüe i per mi és natural parlar ara català ara castellà. Però si faig una entrada al facebook o piulo en català el 90% dels meus seguidors no m'entenen. Si ho faig en castellà, sé que arribo a més gent però a vegades, segons del que parlo, em sembla gairebé innatural. No sé si m'explico. A més, hi ha molts temes d'aquí que voldria tractar però en castellà, i pel meu 90% de seguidors que només saben espanyol i són de fora de Catalunya, no té cap interès.

Així que finalment ho he resolt separant ambdós espais i a més el "de guàrdia" és el primer pas d'un nou projecte que tinc al cap, és la fase en "proves" d'un objectiu final.  Encara no tinc acabat el blog, però ja us passaré més endavant el link,  per si algú vol seguir-ho. A més agrairé suggerències i correccions (linguístiques també, que segur que no ho faig bé).  Ahir vaig obrir  FACEBOOK i TWITTER. 

Molt bon cap de setmana! 

Triar escola

Ara sí. Ara comprenc quan amics i amigues em deien que n'era d'angoixant això d'escollir escola. Fins fa pocs dies no li veia el què. Tenim molt clar on volem que vagi la Carla. Sí, no?. Sí? Segur? Aixx. Bé, sí. Sí, la primera opció claríssima. Ens agrada el projecte, ens agrada la filosofia, ens agrada com tracten als nens.. No és perfecte, perquè no ho és, però ens agraden moltíssimes coses de l'escola que hem triat i no volem donar-hi més voltes.

Però ara el problema és que ens han recomanat que omplim les 6 opcions que et deixen triar perquè sinó hi ha el risc de quedar-te fora i que et donin plaça ves a saber on. Així que, per si no entrés a la primera opció,  ara tenim 5 decisions que prendre i les hem de prioritzar. A més a més, fa una setmana per proximitat t'oferien 6 centres i de sobte ens hem trobat amb una llista de 18 ja que el nou govern municipal ha canviat els criteris i amplien el ventall del que consideren un centre pròxim. I per a més desconcert moltes escoles ja han fet les jornades de portes obertes.

Com ens va passar quan escolliem escoleta, com vivim al Guinardó, però tocant Sant Andreu i Sant Martí, passa que les escoles que ens queden més a la vora no són del nostre barri i el que abans no era important per a nosaltres ara sí. No sé que n'opineu, potser això sí que és una tonteria que ens dificulta la tria. M'explico: ja que a totes les escoles insisteixen en que són centres integrats i oberts al barri ens agradaria que aquest barri fos el nostre, el Guinardó (jo hi estic força arrelada, en canvi amb el Congrés, la Sagrera o Navas no hi tenim cap lligam amb tots els respectes per a aquests barris naturalment). I les escoles del Guinardó, amb l'excepció de la nostra primera opció,  ens queden força lluny (a una o dues parades de metro). 

 

Els que teniu més experiència, agrairé consells sobre quins criteris he de tenir en compte per escollir l'escola. Encara tenim unes setmanes per decidir-ho i a mi el cap em comença a bullir...

Setmana de presons

Aquesta setmana, per motius professionals, he anat a tres presons, fet força excepcional. Les visites als centres penitenciaris mai em deixen indiferent. Sempre em passen coses, vinc amb el cabàs ple d'anècdotes,  i a això ajuda, ho reconec, el fet d'anar en transport públic a llocs on no és precisament fàcil d'arribar.

Jo no crec en la pena de presó. Sé que per a determinats casos (psicòpates) és difícil buscar una alternativa, però així, en general, no trobo que sigui la millor manera de resocialitzar (i aprofito per recordar que segons la Constitució la presó no és pas un càstig "les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat restaran orientades vers la reeducació i la reinserció social"). 

D'altra banda penso que tots estem exposats a entrar-hi, no la veig com una pena que només s'imposa a  perillosos criminals ni res semblant. Us podria explicar uns quants  casos de persones excel·lents que en moments concrets de la seva vida han estat en perill d'entrar, ja sigui per haver comés un error puntual, per haver confiat en qui no devien, per ser els últims responsables de decisions que s'han pres sense consultar-los, etc.

Segur que hi ha molta gent "complicada" allà a dins, no negarem la realitat, d'acord, jo he hagut de tractar amb interns de tracte impossible,  però és que tampoc tothom que hi és a dins ha jugat a la vida amb les mateixes condicions, no tothom sap controlar emocions, ni la ira, no tots saben com resoldre conflictes sense fer servir la violència, no tots - per sort- sabem què és tenir la droga a cada cantonada o potser fins i tot a casa.

Molts cops, enlloc d'estudiar les causes i fer una tasca de prevenció,  s'endureixen les penes d'alguns delictes augmentant els anys presó. Es creu que això fa d'efecte dissuassori. En realitat, a la pràctica això no funciona. Mireu què passa amb la violència de gènere. Algú de vosaltres em podria dir quina pena de presó pot tenir si maltracta a la seva parella?, o si ven un gram de coca? Així, de què serveix augmentar la pena si ningú coneix què diu el Codi Penal? 

No m'agraden les presons. Els interns m'expliquen coses que passen allà dins que fan esgarrifar. Tinc molta informació i no sé què fer amb ella. Ni sé si he de fer alguna cosa...

Jo, en realitat, volia fer aquest post, per explicar una conversa que vaig tenir dijous amb un intern que sortia de permís (al transport públic, bàsicament viatjo - o sola com avui - o amb els presos de permís o familiars que hi van de visita). El noi - que està a pocs mesos d'aconseguir la llibertat condicional -  em va explicar que per primera vegada no li havia dit a ningú que sortia de permís. Perquè quan ho feia, la seva família  - amb tota la bona intenció del món - el venien a buscar en cotxe a la porta de la presó i els 6 dies de permís no el deixaven ni un moment sol. I eren 6 dies de visites i reunions familiars constants. I en cotxe el deixaven de nou a la porta de la presó el diumenge a la tarda.

I ell, després de passar al centre 24 hores "vigilat" dia i nit, volia estar sol. Volia arribar a Barcelona i passejar pel carrer i ser una persona lliure més. No volia arribar directament al seu barri de la perifèria, on tothom coneix la seva crua història,  i ser l'X que està de permís...

Només volia unes horetes per a ell, sense etiquetes... 

Vaig pensar que jo, faria el mateix...

Aix, la llibertat...