abogadaenbcn

BON NADAL!

2011-12-22T16:24:00.000+01:00

Caga tió, tió de Nadal;
posarem el porc en sal,
la gallina a la pastera,
i el pollí a dalt del pi.
Toca, toca Valentí.

Ara passen bous i vaques,
I gallines amb sabates
i galls amb sabatons.
Correu, correu minyons,
que la tieta fa torrons,
el vicari els ha tastat,
diu que són un poc salats.
Ai el brut, ai el porc,

ai el cara, cara, cara,

ai el brut, ai el porc,
ai el cara de pebrot.

Recordant l'Oriol...

2011-12-13T23:15:00.000+01:00

Aquests dies recordava que l'any passat per aquestes dates va marxar l'Oriol, un company de l'escoleta de la Carla, i just avui m'han explicat una tràgica notícia d'un altre petit, el fill dels amics d'uns amics, que ahir també va marxar sobtadament, de la nit al dia, amb 2 anys...

Aquestes desgràcies, et deixen sense paraules... I et fan pensar tant...

Si ens aixequem ben d'hora...

2011-12-10T20:07:00.001+01:00

Aquest matí m'he aixecat ben d'hora i una miqueta més tard he baixat al carrer a comprar unes pastes i el diari. I m'ha sorprès molt trobar-me tants comerços oberts al barri. Bé, potser ja no era tan tan d'hora, però avui era dissabte i no eren ni quarts de nou del matí i hi havia moviment.

He vist la senyora Pepita, la de la carnisseria, despatxant als clients; la Maruja, a la seva botiga de flors, amb els arbres i les plantes de Nadal totes ben disposades; les noies simpatiquíssimes del forn de pa que ja devien portar hores despertes; el del quiosc a tota màquina; la perruquera de la cantonada, la que em va pentinar el dia del meu casament, que també ja obria la persiana...

I digueu-me tonta, però m'ha emocionat veure i m'he sentit orgullosa d'aquests autònoms, aquests petits empresaris, posant en marxa els seus negocis ben d'hora, ben d'hora en aquests temps tan difícils i incerts. I amb il·lusió.

#yyeyeeln

Desembre

2011-12-02T14:40:00.000+01:00

Amics, eso es roja, no?

2011-12-01T18:33:00.005+01:00

La victimologia és una disciplina que m’apassiona. Em fascina com pot estar tan ben explicat als manuals els sentiments de les víctimes, el risc de patir delictes (que no és igual per tots), les reaccions de l’entorn, la victimització secundària....És a dir que tot això pot ser molt més matemàtic del que sembla.

Avui parlo a nivell personal, no com a lletrada. Us vull explicar - dins la vessant més sociològica-criminològica- com veig jo el tema de les reaccions de l’entorn, i en concret de les amistats, perquè aquest matí he tingut un nou judici de violència de gènere, com a acusació particular, i he pogut comprovar un fet amb el qual no és la primera vegada que m’hi trobo i que crec que explica molts cops com n’es de difícil per una víctima sortir de l’infern.

Un greu problema és la solitud, la manca de recolzament i de mans que tirin d’ella i l’ajudin a sortir del pou.

He vist 3 testimonis incòmodes per haver de declarar en contra de X, un noi que ells pensaven que era una maquíssima persona i que encara avui els costa de creure que sigui veritat tot el que la Y explica que li ha fet. Malgrat haver presenciat episodis que ells saben que són de violència i d’altres tenir la certesa que havien passat en veure les conseqüències.

De fet la víctima m’explica com des que van passar els fets, els seus amics A, B i C gairebé ni li parlen. No la truquen i si truca ella, els nota freds i tensos. Ja no l’avisen quan queden, han deixat de comptar amb ella. És a dir: l’han exclòs del grup. Un cas de manual, repeteixo. No és a la única persona a qui li ha passat això.

Intentem comprendre perquè ho fan això els suposats amics. El cas és que per ells és un “marrón” continuar amb la seva amistat. Ells no tenien cap problema amb X i aquesta denuncia només ha fet que enterbolir les relacions i trencar el grup d’amics. Mira que s’ho passaven d’allò més bé tots plegats... Segurament A,B i C pensaven que no calia denunciar, que hagués estat suficient deixar la relació i sobretot no ficar-los a ells pel mig. No haver-los obligat a passar el tràngol del judici d’avui, però sobretot no obligar-los a triar. Perquè si han de triar no es quedaran pas amb l’amargada, amb la que plora, amb la que es queixa i denuncia. No, això és un pal. A més, massa responsabilitat. Es queden amb el que encara riu, amb el que diu que no hi ha per tant, al que li treu ferro a la situació, al “valent” que quan vol és el més simpàtic, alegre i educat, tot i que saben que a vegades té aquell punt agressiu, sobretot quan beu, però vaja, qui no perd els papers de tant en tant, oi?

La reacció davant la víctima quan explica per primer cop els fets (o quan ens els ha explicat mil vegades però seguim sense voler fer-li cas) sol ser: t’escolto, però no en vull saber res. En altres paraules: no vull que aquesta veritat que m’expliques i que em dol, em compliqui la vida. I si t’he d’aconsellar, et diré que ho deixis córrer, que no val la pena. Que oblidis. I sobretot vull que se’m tregui aquesta sensació desagradable que m’has deixat al cos.

En canvi, si la reacció fos valenta, si ajudessim a qui ho necessita, si aïlléssim a l’agressor, si qui comet aquests actes tingués la certesa que patiria una reprovació del seu entorn més proper, si tingués aquesta por a quedar-se sol, potser s’ho pensaria dues vegades abans de d’agredir novament o per primer cop. Treient importància a la seva conducta, dient-li que no es tan greu, que la víctima és una exagerada, no li estem fent cap favor, ben al contrari. I el favor és el mateix si qui diu aquestes coses és ell i nosaltres ens limitem a dir que sí amb el cap, tot i que estiguem poc convençuts del que diu.

Aquest fet a “nivell familiar” ha estat força estudiat pels entesos (com pel bé de la unitat s’amaguen certes conductes que passen dins del nucli familiar i es fa pinya al voltant de l’agressor i no de la víctima – això passa molt en tema d’abusos a menors – a qui se l’acusa de trencar la família amb la seva denúncia).

A nivell d’amistats, crec que encara hi ha molta literatura científica per escriure. La meva opinió, tots ens sabem molt bé la teoria (no permetre agressions, denunciar, recolzar a la víctima) ara falta que ho posem en pràctica de manera valenta i sincera.

I repeteixo que parlo a nivell personal, no com a advocada on la meva funció serà sempre la que em correspon, defensar els interesos de la persona que m'ha contractat.

En Newsticies i el seu projecte 365

2011-11-29T18:23:00.003+01:00

L'1 de desembre de 2010 en Newsticies, va iniciar el seu projecte 365, una foto al dia. Demà, amb la foto 365, el seu projecte finalitza i als que hem seguit dia a dia les seves fotos ens fa una mica de peneta. Sort que ens diu que té alguns altres projectes al cap...

I faig avui aquest post perque...ara queda la gran incògnita...quina serà la foto 365?
Suggerències ja n'ha rebut algunes, cap decent...a veure què fa ;)

Enhorabona Gerard per aquest gran projecte!

Aquí us deixo una petita mostra i un link al seu àlbum de Flickr on podeu veure totes les fotos.

Jo tinc una foto "favorita", i a vosaltres? quina és la que més us agrada?

Ja em perdonareu...

2011-11-28T19:30:00.000+01:00

...però és que tenia unes ganes de fotre un bon COP DE MALL!!!!

Que a gust que es queda una.

Dia internacional contra la violència de gènere

2011-11-25T14:55:00.001+01:00

Formes de violència (Llei 5/2008, de 4 d'abril)

a) Violència física: comprèn qualsevol acte o omissió de força contra el cos d'una dona, amb el resultat o el risc de produir-li una lesió física o un dany.

b) Violència psicològica: comprèn tota conducta o omissió intencional que produeixi en una dona una desvaloració o un patiment, per mitjà d'amenaces, d'humiliació, de vexacions, d'exigència d'obediència o submissió, de coerció verbal, d'insults, d'aïllament o qualsevol altra limitació del seu àmbit de llibertat.

c) Violència sexual i abusos sexuals: comprèn qualsevol acte de naturalesa sexual no consentit per les dones, inclosa l'exhibició, l'observació i la imposició, per mitjà de violència, d'intimidació, de prevalença o de manipulació emocional, de relacions sexuals, amb independència que la persona agressora pugui tenir amb la dona o la menor una relació conjugal, de parella, afectiva o de parentiu.

d) Violència econòmica: consisteix en la privació intencionada i no justificada de recursos per al benestar físic o psicològic d'una dona i, si escau, de llurs filles o fills, i la limitació en la disposició dels recursos propis o compartits en l'àmbit familiar o de parella.

Ole tú!

2011-11-18T20:08:00.002+01:00

Avui, després de fer un llarg passeig amb la Carla, quan hem tornat cap al despatx (allà és on ella aparca la seva "moto") no trobava les claus (a un mateix clauer porto les claus de casa, del despatx, de casa dels meus pares, de la upc, etc).

Moments de pànic.

Però a la porta he trobat una nota....

"Las encontré yo. Jordi" i el seu mòbil.

L'he trucat i m'ha dit que em quedés allà que de seguida me les portava i en cinc minuts el tenia allà. M'ha dit que se les havia trobat posades al pany...

Aixx, no sé on tinc el cap...

Sort que encara queda bona gent pel món!

Jordi, ole tú!

I si....

2011-11-18T14:47:00.000+01:00

Tant de bo...

http://blogs.publico.es/vinetas

Tic, tac, tic, tac...

2011-11-13T18:35:00.000+01:00

Alcohol, drogues, maltractaments i Estat del Benestar

2011-10-31T10:28:00.001+01:00

A aquest suposat govern dels millors li penso fer arribar una suggerència.

Quan una persona major d'edat, de manera absolutament voluntària pren alcohol o drogues i "la lia parda" ha de ser responsable a tots nivells de les conseqüències de les seves accions. No només de les judicials, sinó també de les econòmiques. Fins i tot de les "socials" tema que ja tractaré més endavant.

Això passa tots els dies i només us explico un exemple que he viscut aquest cap de setmana: Un noi es posa de pastilles, porros i cocaïna i li dóna per trencar els vidres dels cotxes que troba pel seu camí. Finalment acaba pegant un cop de puny a la boca a la seva nòvia que intentava impedir que continués destrossant coses.

Com a resultat, el noi i la noia a l'hospital (els dos necessiten assistència i a ell a sobre li han de posar punts al braç perquè amb un vidre s'ha tallat) i després se'ls emporten a la comissaria on ella denuncia i ell passa dos dies detingut i i al tercer dia tots dos (com a denunciat i víctima) es veuen al jutjat de guàrdia i avui, primer dia hàbil, al jutjat especialitzat de violència de gènere. A més a més ara s'hauran de fer unes diligències prèvies (amb intervenció també d'un pèrit) per quantificar els danys i d'aquí uns mesos un judici. A més tots els perjudicats - els propietaris dels cotxes - hauran de comparèixer, reclamar, tràmits amb asseguradores, etc.

Al marge de la sanció penal i de responsabilitat civil que se li imposi, quant a la despesa pública que ha provocat, tot això passarà sense que a ell ningú li demani ni un euro per la presència policial, assistència sanitària i jurídica.Totes les hores de metges, infermers, mossos, funcionaris, jutges, fiscals, forenses, pèrits, advocats i procuradors les pagarem tots de les nostres butxaques amb diners públics.

Així que perquè no comencem de manera automàtica per passar factura a tots aquells que provoquin aquesta mena de situacions l'origen de les quals, com en aquest cas, està més que demostrat?

El raonament és molt obvi, ho sé, però perquè no es pren cap mesura per fer-lo efectiu?

Afegeixo que un cop al jutjat la noia va decidir no denunciar al noi pel cop de puny....però això, ja és un altre tema.

...els altres...

2011-10-29T23:15:00.003+02:00

Estic vivint una situació estranya i fins avui no m'he atrevit a explicar-la.

L'altre dia, al migdia - dimarts o dimecres, no ho recordo bé - vaig entrar a casa i de seguida em vaig adonar que feia una olor diferent. Com si hi hagués estat algú. Un home, en concret. Olor a home. I no al meu home ni de cap altre home que jo pugui identificar. A home gran, potser...No sé com explicar-ho. La sensació era tan intensa que de debò vaig pensar que hi havia algú al pis. Ben acollonida vaig inspeccionar una mica. Però no, òbviament no hi havia ningú. I no li vaig voler donar més voltes.

Però ahir... quan vaig agafar una jaqueta...aquest matí quan he obert un armari...fa mitja hora mentre dormia la Carla... Un altre cop aquella olor.

Una olor que passa davant meu, com si hi passés algú per allà, algú que no veig.

A vegades soc una fanàtica de les percepcions sensorials i extrasensorials (i una mica meiga) però a la vegada molt racional i pragmàtica. I no trobo cap explicació lògica. Tot el pis és exterior, no hi ha cap pati per on puguin pujar olors ni res semblant.

Només em passa a mi i només em passa a casa.

Té alguna cosa a veure amb el dia de difunts? Tinc un fantasma a casa? un esperit? necessito descansar? unes vacances? Algú m'està enviant un missatge?

Què en penseu?

Estic preparada per escoltar les vostres teories, només tres precisions:

1. No, no estic prenyada.

2. Ja em temo el que em diran les noies de la família i ja us dic que no, que no és la Conxita.

3. Sí, ho sé, estic fatal. ;)

Amb un parell... de botes....

2011-10-28T19:59:00.000+02:00

Tenia pendent el post de presentació de les meves botes noves.

Una tradició blocaire personal.

Shhhhhhhhhh

2011-10-17T16:47:00.001+02:00

Hi ha secrets, que no s'han d'explicar i menys si no són nostres

Oi?

Casos que em treuen la son... (MOLT fort)

2011-10-12T04:37:00.013+02:00

Fue en un pueblo con mar, una noche, después de un concierto...

Aquest mes arribo als 13 anys d'exercici com a advocada. A més de celebrar-ho amb el canvi de despatx (encara no ho tinc enllestit però ja queda menys) i de rumb (si em deixen) ho faig amb uns quants temes sobre la taula d'aquells que em treuen la son. Literalment. Així que us n'explicaré un d'ells, a veure si compartint-ho em sento millor i descanso una mica.

Noi coneix a noia. Noia coneix a noi. Beuen. S'agraden. Beuen. Jovenets tots dos però majors d'edat. Beuen. Es diuen quatre coses maques. Beuen. Ell que viu a pocs minuts del bar li demana si vol anar a casa seva. Beuen. Ella diu que sí.

Arriben a casa d'ell, comencen a fer-se petons (1 només de fet) i ella no es troba bé. Conseqüències de l'alcohol. Vomitona per aquí, per allà. Passen una estona junts. Finalment ella decideix que millor se'n va i ell l'acompanya al carrer a buscar un taxi. I ella marxa...

Però..oh sorpresa. Al dia següent els Mossos detenen el noi perquè ha estat denunciat per violació.

Però no només parlo de sexe amb penetració sense consentiment, sinó que parlem d'una agressió sexual brutal. La denuncia d'ella diu coses com aquestes:

“que no es recorda molt bé com però que s’ha despertat al domicili del tal xxx amb dos nois a sobre que l’estaven penetrant”

“Que cuando recobra la noción, se encuentra en el sofá del piso mencionado y xxxxx estaba encima de ella introduciéndole el pene en su vagina y besándola”

“que lo único que recuerda que ella tenía un dolor y gritaba, que es lo único que recuerda, pero sintió que la penetraba”

“gritaba porque tenía mucho dolor”

“que alguien la tenía cogida de los brazos”

Bé, aturem-nos. Tot això és gravíssim i no voldria prejutjar a la noia. Podria ser que la versió que va donar el meu client fos falsa. Anem a les proves. Hi ha un informe mèdic que en casos com aquest corroboren o no el que les víctimes diuen. I en aquest cas no hi ha dubte, no tan sols nega la versió de la suposada víctima sino que diu que la noia....és verge:

"genitales externos sin anomalías valorables, con himen normal, sin signos de sangrado” “ano y periné sin anomalías significativas”

Ojo,ojo,ojo...clar i és que al final de la declaració, la noia va afegir:

“que hay cosas que no sabe si las ha soñado”

Doncs sí. Amb la dada objectiva que és verge i que no té al cos cap signe d'agressió, sembla que la noia va somiar més del que en realitat havia passat. Una persona fa una denúncia d'uns fets com aquests i en acabar adverteix al Mosso, oju que potser la meitat del que he dit és fals perquè no sé si ho he somiat. Sort que si més no, el Mosso va recollir aquesta afirmació de probabilitat onírica del relat.

Impressionant.

Bé, amb aquesta informació, tots podem esperar que el jutge arxivi la denuncia i si tot funcionés com cal, que el Fiscal demani obrir diligències contra la noia per denuncia falsa. Ni que sigui per respecte a les veritables víctimes d'agressions sexuals. És un tema molt greu com per anar acusant falsament. I prou ens maltracten de veritat a les dones a tots els nivells com per perdre ni un minut amb aquest tipus denúncies un cop queda clara la manca de credibilitat de qui les presenta.

Però no. Fins i tot amb aquestes dades a la mà, el Fiscal va demanar presó preventiva pel noi i per sort el Jutge va considerar les meves al.legacions i el va deixar lliure amb retenció del passaport. Però ara, després de 2 anys d'instrucció i tot i que dues vegades he demanat l'arxiu, la seva senyoria ha decidit que.... el tema continua, ja que considera que sí que hi va haver un petó sense consentiment - el petó que el meu client reconeix que sí es van fer al seu pis - i per tant creu que malgrat tot hi ha delicte d'agressió sexual.

No tinc paraules.

Ja us explicaré com acaba l'assumpte, espero que si no estimen el meu darrer recurs, el Fiscal posi seny i no acusi o si arribem a judici que l'absolguin, però d'ara endavant, ja sabeu, abans de fer un petó a algú millor que us signi un paper de conformitat.

I si penseu fer coses més "greus", acta notarial.

Motius de seguretat... sí? seguro?

2011-10-03T06:25:00.000+02:00

Dimarts per la nit, poques hores després de passar un pressupost, un client em fa una transferència. Ell és de la Caixa, jo tinc un compte a la Caixa, els dos fem servir la línia oberta així que m'ho fa per internet i jo immediatament comprovo que efectivament he rebut el seu ingrés de 600 euros. Li confirmo l'ingrés.

Però dimecres veig que al meu compte m'han fet una retenció per aquest mateix import per "motivos varios". Ho trobo molt estrany però decideixo esperar-me per si de cas no vaig entendre bé al client i resulta que va fer una transferència des d'una altra entitat. Passen dos dies i continua igual, retingut, i com és fi de mes, dia 30 de setembre començo a demanar explicacions a La Caixa. Primer vaig a l'oficina que tinc al costat de casa, em diuen que com la retenció es va fer el dia següent a l'ingrés del client no deu tenir res a veure, que ha de ser una altra cosa, un embargament o així. Li insisteixo que jo no tinc cap deute amb ningú i que no pot ser.

Com no veu el què, em remet a la meva oficina (com si allà la base de dades de l'ordinador fos una altra...).

A la meva oficina tampoc li troben gaire explicació però em donen una que no em satisfà gens: "a vegades ho fem per motius de seguretat" ¿¿?? "sí, quan trobem sospitosa una transferència es paralitza". Em diu "imagina que aquest senyor va fer diverses transferències en aquell moment, doncs es considera que pot ser li hagin entrar al compte, o moviments fets des de l'estranger o coses així...". Li exigeixo poder accedir als 600 euros i em diu "dona, però tanta urgència tens a cobrar-los aquests diners?"

Perdona????

Això no pot quedar així de cap manera!! primer vull saber quin criteris de seguretat se segueixen i quin motiu els va fer saltar l'alarma en aquest cas perquè per més que ho penso no en trobo cap. A més, si fos així, no poden trucar el client al dia següent i demanar-li que confirmi o no la voluntat de fer la transferència?. I a mi que soc la "perjudicada" no poden també avisar-me i donar-me una explicació sense necessitat que sigui jo la que els vagi darrera?

Indignada!!!

Llàgrimes de setembre

2011-09-24T11:27:00.000+02:00

Avui, Mare de Déu de la Mercè, plou a Barcelona. El porquet, aquest matí m'ha explicat que són les llàgrimes de Santa Eulàlia. Segons la llegenda popular, per la festa major de la Mercè sempre plou, i és que Santa Eulàlia plora perquè ja no és ella la patrona de tota la ciutat. Coneixia la llegenda, però jo, equivocadament pensava que per aquest motiu sempre plovia el 12 de febrer. Us remeto al post que el El Porquet ha escrit sobre el tema. M'agrada haver sortit de l'error! Gràcies!

Moltes felicitats, Mercès! i, malgrat la pluja, passeu una bona festa major!

Oh benvinguts...passeu, passeu...

2011-09-20T13:39:00.000+02:00

Difícil decisió...

2011-09-15T17:58:00.000+02:00

Berga

2011-09-05T00:09:00.000+02:00

Hem passat el cap de setmana a Berga, subvencionat parcialment pel Departament de Benestar Social i Família i xanascat que ofereixen a preus més que raonables estades per a famílies a albergs públics. Fan un parell de convocatòries a l’any, presentes la sol·licitud i fan un sorteig. Fins ara no haviem tingut sort. I finalment fa unes setmanes ens van comunicar que sí, que aquest cop ens havia tocat plaça a l’alberg de Berga.

Els dies han estat meravellosos, amb una barreja de xafogor, fred, calor i pluja, hem visitat La Pobla de Lillet, Bagà, Santa Maria de Queralt, Pedret....tot el que ens ha donat temps!

A l’alberg hem compartit espai amb famílies – convencionals i no- amb nens fantàstics des de 9 mesos fins a 10 anys que han jugat tots junts d’una manera idíl.lica. Hi havia una sala enorme amb joguines i tots anaven fent la seva, ara junts, ara separats, ara vinc, ara me’n vaig...Sense forçar. De fet, sembla una tonteria però m'ha semblat molt tendre observar infants d'edats tan diferents i veure com interactuaven tots plegats.

La creu del cap de setmana ha estat les nits. Primer perquè la Carla no dorm bé i quan ets paret amb paret amb altres pares amb nens petits encara t’angoixes més per si molestes i a mi em preocupa excessivament molestar. I segon per l’incivisme d’uns quants. La primera nit un grupet de joves de no sé on que van fer gresca fins tard. I la segona nit, i molt més lamentable, una colla de geganters – gent de totes les edats- que després de passar la tarda bevent – això els grans- per la nit van fer seu l’alberg - això els grans i els petits- sense preocupar-se gaire per si molestaven a la resta de famílies i ja us asseguro que ens han molestat a nosaltres i a tota la resta, que també s’han queixat, tots força sorpresos tots de la manca de educació de la colla.

Però sigui com sigui, ho hem passat tan bé que ens quedem amb totes les coses bones que hem viscut aquests dies...

(i ara aquí anava a penjar unes fotos maques però el blogger no em deixa penjar-les... a veure si demà tinc més sort...)

El bar dels horrors

2011-09-01T23:04:00.003+02:00

Al bar dels horrors, hi entres i ningú no et saluda.

Potser perquè el bar dels horrors sempre és buit de clientela.

Al bar dels horrors, darrera de la barra, hi ha una cambrera
que no treu els ulls d'un televisor que emet un programa de Tele 5 a un volum impossible.

Al bar dels horrors t'atenen sense mirar-te a la cara.

El bar dels horrors té una pila de rellotges penjats a les brutes parets, tots aturats.

Al bar dels horrors hi ha gerros amb flors mortes als racons.

El bar dels horrors necessita que algú l'escombri una mica.

Al bar dels horrors, demanes un cafè amb gel i et posen un cafè amb llet.

Al bar dels horrors hi ha una nina despullada, tipus Nancy, a sobre una cadira de vimet trencada.

La porta del wc del bar dels horrors, no tanca.

....

........

El bar dels horrors existeix, es troba a Santa Coloma i avui hi he anat a esmorzar.

El més preocupant és que és el segon cop que hi vaig.

Dret ambiental

2011-08-30T22:07:00.002+02:00

¿Qué gigantes? dijo Sancho Panza.

He dedicat tot el mes d'agost a un assumpte relacionat amb l'energia eòlica i el medi ambient. Ara per ara "només" he presentar un informe - sí, demà, tic tac tic tac - sobre les actuacions que legalment es poden realitzar, un "full de ruta" del que podem fer per aconseguir un objectiu molt concret (si al client li sembla bé, és clar) així que tindré molta feina per fer en aquest sector.

Capficada com feia mesos que estava, amb els meus temes policials i de seguretat privada, ha estat un plaer desconnectar del món criminal i retrobar-me amb el dret ambiental, que darrerament tenia una mica més arraconat.

I que voleu que us digui que treballant en aquest àmbit del dret, m'hi trobo molt a gust...

Ummm

Emprendre socialment ...

2011-08-29T00:58:00.007+02:00

Avui tornava a sortir un petit article d'opinió d'Alfred Vernís a La Vanguardia sobre emprenedoria social. No el trobo a la versió digital així que no l'he pogut penjar, però diu algunes coses interessants "no estem parlant de filantropia caritativa sino d'alinear el negoci amb la societat". Us enllaço un altre article que va sortir fa un parell de setmanes, per si algú vol fer-li una ullada.

El concepte: crear valor social, sense afany de lucre però sí de benefici. Sí, el benefici és necessari, una empresa siguin quines siguin les seves "finalitats" o l' "objecte social" ha de ser sostenible per sí mateixa, sense necessitat d'ajuts ni subvencions. Per això, per exemple, es planteja la necessitat que moltes ONG es converteixen en empreses socialment responsables, només així podran subsistir en aquesta nova conjuntura.

Com li comentava a la Marta Flores Coll en conversa via twitter, arran un link que va publicar sobre aquest tema (sempre m'interessa tot el que escriu i enllaça!) fa temps que li dono voltes a l'assumpte. Tot i que encara no en sé gaire he llegit una mica d'aquí i d'allà, he comprat algun llibre, espero anar a alguna xerrada... Vull dir que si estic decidida a fer canvis - i això ho tinc claríssim- no puc precipitar-me. Vull fer-ho bé i vull afegir aquest "valor social" a allò que faci.

L'advocacia ja ho té això, molts "elements" que es podien considerar com d'emprenedoria social sobretot per aquells lletrats que a més de tenir el nostre despatx treballem pel torn d'ofici, defensant els que no tenen recursos per pagar-se un advocat privat (o així hauria de ser la cosa) però els pensaments que tinc van per un altre camí. I es pot fer sense necessitat de deixar el dret i potser tampoc la professió o amb l'esperança de poder viure-la d'una altra manera...

Molts ja sabeu que fa mesos estava molt il·lusionada pensant que tenia molt clares les coses i ara ja no és així. He d'empassar-me coses que vaig dir i recular. No puc negar que el meu actual estat "d'indignació" general per com va el món, ha tingut molt a veure en aquest canvi. Potser ja no soc la mateixa que fa uns mesos. Potser necessito coach. Potser he de parlar-ho amb algú rotllo terapia sense pressa per aclarir-me per on vull tirar. Potser només em cal fer un xat i desfogar-me. El que avui he descobert és que el projecte que preparava, que tenia gairebé a punt, no té aquest component "social i sostenible" i ha deixat d'interessar-me. Sí, ho havia ajornat uns mesos, però és que més val que l'arraconi, perquè segurament si l'emprenc abans o després tornaré a sentir aquella incòmoda sensació de no anar pel camí que realment volia.

Per prudència potser no soc prou clara amb les meves reflexions. No vull exposar aquí alguns dilemes morals que m'he trobat a la feina, però ja us els podeu imaginar. No puc arriscar-me a agafar una "opció" amb la qual pugui patir novament aquestes angoixes.

Resumint: que vull trobar un projecte on em senti satisfeta i tranquil.la i per això necessito creure en el que estic fent.He llegit molt de empresaris i autònoms que es fiquen en mil històries fins trobar - potser molts anys després- la que realment funciona a tots o gairebé tots els nivells. Jo sempre em pregunto si mai a la vida tindré les idees clares sobre el que realment vull fer...i pateixo per si al final algú m'ha de dir "la vida era allò que et passava mentre només pensaves quin camí triar...".

Comença aviat el curs a la UPC i també les classes a algunes acadèmies que compten amb mi per aquesta tardor. En l'àmbit advocacia, també a tope de feina (consti que no sempre es tradueix en "euros"). Sigui com sigui, intentaré centrar-me i gaudir amb el que faig, donar-ho tot, i paral·lelament concretar aquestes altres idees....

Gràcies per aguantar tot el rotllo d'aquest post-teràpia.

Us desitjo un feliç setembre, bon curs i bons projectes per a tothom!

Jo també vull votar

2011-08-26T07:14:00.000+02:00

La cultura del esfuerzo

2011-08-07T21:59:00.004+02:00

Pasé toda mi infancia, desde los 5 a los 13 años metida en un gimnasio. Era de esas que hacen piruetas encima de una barra de equilibrio, en el suelo y donde fuera. Y tanto saltaba el potro como hacía un bonito ejercicio de rítmica con la cinta. Practicaba todos los días de la semana, sin excepción. Y sin ninguna finalidad más que la propia de disfrutar haciendo el deporte que más me gustaba.

Muchas de las niñas que entrenaban conmigo llegaron muy lejos, y una, incluso, consiguió participar en las Olimpiadas de Barcelona 92. La mayoría no llegamos a nada más y supongo que tampoco lo pretendíamos. Quiero decir que siempre tuve claro que aquello no era más que una afición. Pero nos lo tomábamos muy en serio, con una autodisciplina y entrega total. Guiadas por nuestra entrenadora, poníamos nuestro cuerpo al límite. Nos arriesgábamos a hacer ejercicios imposibles. Recuerdo casi con cariño llevar siempre muñecas o tobillos vendados, todo un orgullo, una simple consecuencia de lo mucho que estaba trabajando. Y la recompensa, simplemente, llegar a saber hacer aquello que fuera para lo que entrenábamos.

Y todo aquello que aprendí, me ha servido mucho años después. Ahora sé que en realidad la recompensa ha sido mucho mayor que conseguir hacer un flic-flac en la barra de equilibrio o salir de la barra fija haciendo un mortal.

Sé que muchos aún no habéis ido de vacaciones, pero yo ya hace días que tengo puesta la cabeza en el próximo "curso" 2011-2012. Ya sabéis que tengo muchos proyectos profesionales en la cabeza, que tenía planes muy concretos para este septiembre. No he cumplido con lo que había planificado. No va a poder ser.

La situación económica general y mi situación personal no ayuda, pero no conseguiré nada si no me centro, si no me esfuerzo...

El caso es que hoy he recordado aquella etapa de mi vida y he pensado que ojalá volviera a tener aquella autodisciplina, aquella seguridad de que con esfuerzo conseguiría el objetivo que busco...

Pero tengo que intentarlo. A partir de mañana me pongo en serio! A trabajar!

Facebook y páginas de empresa...sin palabras.

2011-08-05T07:18:00.010+02:00

La página de facebook del "despacho" tiene casi 600 seguidores. De ellos, la mitad aproximadamente son amigos, conocidos, saludados, clientes, alumnos, etc. Es decir sé más o menos quienes son. Y si han llegado a esa página es porque su existencia la han conocido a través de mí directamente, ya sea por el facebook personal, el twitter, el blog, etc, o en el caso de mis alumnos además porque les haya hablado de ella en clase y muchas veces nos haya servido de plataforma para hacerles llegar alguna sentencia o noticia de interés.

El resto, los otros 300 se han agregado a la página gracias a los anuncios de facebook. Como ya sabéis, en facebook puedes contratar publicidad, y por eso en los laterales podéis encontrar anuncios, a los que si haceis caso (clickando, dándole al me gusta, etc) facebook le cobra X euros al anunciante.

En mi caso, quise probar qué resultado daba como estrategia de márketing y contraté un anuncio por el mínimo de los mínimos que me dejaba facebook hacerlo, es decir, algo así como 0,01 céntimos de euro por cada click o un límite parecido y además bien atado todo con un límite diario de gasto de 1 euro, por si acaso (estoy hablando de memoria).

Contratado el anuncio, era evidente que funcionaba. El número de seguidores durante unas semanas no paraba de subir y subir. Y facebook, obviamente no me paraba de cobrar y cobrar. Aunque como había sido tan prudente el importe era mínimo. Asumible. Casi insignificante.

Aunque desconfiada como soy, desde el momento cero tuve mis dudas sobre si realmente detrás de esos "seguidores" había personas reales. No digo que no las haya, que me consta que sí porque algún mensaje dejan - a eso iré luego- digo que simplemente pensé "y si facebook tiene unos perfiles creados para hacer con ellos los que más les convenga a efectos económicos...". Es decir, si por cada seguidor que se me agrega ellos me cobran, cómo puedo yo saber que no son seguidores falsos que ellos crean para agregarse a las páginas de empresa y así cobrar?. Y así, también, ofrecer un supuesto prestigio a sus anunciantes, no por mis casi 600 seguidores, pero sí en esas empresas que tienen 10.000 seguidores o 100.000 y todos pensamos wawww...

Sigo, que empiezo a dispersarme (muy típico en mis posts de madrugada...). El caso es que estando yo en mis minis vacaciones recibo un correo del Sr. Facebook en el que el muy gracioso me dice (en inglés, por cierto, idioma que conozco pero no domino) que en relación al anuncio que tengo contratado con ellos han recibido mi petición de cambio de límite de gasto diario, que pasaba a ser de 1.400 euros diarios y que en 24 horas se haría efectivo el cambio.

¿¿¿¿????

Imaginaos la cara de quien escribe al leer el e-mail. Suerte que llevaba el portátil y tan pronto como fue posible lo que hice fue cancelar el anuncio que tenía contratado con ellos, porque efectivamente habían cambiado el límite de gasto a 1.400 euros y por cierto sin posibilidad de modificarlo.

No quiero ni pensar, qué hubiera pasado si no llego a ver ese correo (algo que podría ser probable teniendo en cuenta que lo enviaron en agosto los muy pillos) que 1.400 diarios de gasto es mucho dinero. Muchísimo.Para mí que soy una humilde autónoma pero también para cualquier empresa por grande que sea. E intentar contactar con ellos para pedir explicaciones me parece misión imposible.

Qué más sorpresas podría tener. Sólo una que podría corroborar mis sospechas. Pues que desde ese día el número de seguidores no es que no suba, sino que baja. Algo que no me había pasado nunca desde que tengo la página. Un castigo de facebook por retirar el anuncio? Me enviarán un correo (en inglés, claro) diciéndome "uy fijate desde que quitaste el anuncio pierdes seguidores...." Eso, el hecho de que el número de seguidores los manejen a su antojo, de confirmarse, corroboraría mi teoría de los falsos seguidores. Pero como digo, no puedo demostrar nada, solo son mis pensamientos.

No es algo que me preocupe. Realmente hace ilusión cuando ves que pasas de 100 a 200 y de 200 a 300 y que la cifra sube. A todos nos gusta llegar a la máxima gente posible (en mi caso hablo del ámbito profesional, porque el facebook personal lo prefiero limitado a quien realmente me apetece compartir parte de mi intimidad) pero yo no tengo el facebook o el twitter para alcanzar seguidores o amigos, sino porque me gusta compartir noticias de mi ámbito que para mí son interesantes por si a alguien más le pueden interesar o servir. Y si de casi 600 me quedo otra vez en mis 300 pues que así sea, ya me estará bien.

He estado mirando páginas y páginas y os animo a que os fijeis a partir de ahora. Mirad, una página como la de acampadabcn con más de 70.000 seguidores, fijaos el número de comentarios, me gusta y demás que hay. Esa es un página REAL. No hay publicidad de por medio, no es una empresa. La gente que hay detrás existe.

Ahora fijaos la de cualquier empresa que pueda tener 1000 o 10.000 seguidores o los que sea, cuánta gente en realidad comenta algo? Cuántos de esos seguidores son reales? Qué mérito tiene si se tienen miles y miles de seguidores conseguidos por haberle pagado miles de euros al Sr. Facebook?

No hay interacción real alguna. Entonces qué sentido tienen las redes sociales?

Y ahora ya entro en otro tema. El de la decepción, especialmente con facebook que nos maneja a su antojo y no hay día en el que no vea prácticas que me parecen poco lícitas e incluso denunciables. Y harta por la presión - a nivel profesional- de tener que estar en todas partes (quien se acuerda ya de quora? por no hablar de la red fantasma de google + ). No hay tiempo material para dedicarle a todas las redes. Y dudo que nos haga mejores profesionales o nos reporte beneficios o nos dé más prestigio. El negocio no lo haces tú, el negocio lo hacen ellos. Por más que en todos los cursos a los que he ido que hablaban de ello, nos insistan en la importancia de estar ahí, de ser visibles. Y si para estar hay que contratar a alguien que escriba por ti (y lo siento por mis amigos que se dedican a ello) pues ya estamos en lo de siempre, ya es simplemente publicidad para ricos.

Acabo con una frase que leí en un tweet hace poco (no recuerdo de quien, lo siento), era algo así como "no seré yo quien levante la liebre, pero ¿os habéis fijado que en todas las redes sociales estamos los mismos?". Sí, quizás no viene a cuento pero me hizo gracia...porque aún y estar en todas partes, con quienes realmente interactúas es con los de siempre... Bien, eso lo dejo para otro post....

Vacances...

2011-08-04T17:25:00.001+02:00

Tot i estar una mica pseee, abans d'obrir el blogger m'he repetit mil cops que faria un post "positiu". Així que us explico que acabem d'arribar de passar uns dies fora, que hem gaudit de sol i de platja i el més important: que la Carla s'ho passat molt i molt bé i que en arribar a Barcelona només deia "jo vull platjaaa, jo vull platjaaaa" :)

I que ja donem per finalitzades les vacances 2011...

Celiaquia - dia 1

2011-07-13T00:35:00.000+02:00

"La pacient presenta l'antigen HLA-DQ2 associat amb un risc més de 250 vegades superior de patir celiaquia respecte un individu DQ2 negatiu"

Malgrat això: "No debe iniciarse una dieta sin gluten sin haber realizado previamente una biopsia intestinal que demuestre la intolerancia al mismo, por la alteración de la mucosa. La prescripción de esta dieta, sólo porque hay sospecha de intolerancia a esta proteína o por resultado positivo en la prueba de anticuerpos específicos, sin haberse realizado una biopsia intestinal que lo confirme puede ser un error que lo único que se consigue es retrasar o enmascarar el diagnóstico de una posible enfermedad celíaca"

Així que.... només podem fer que esperar a que li facin les proves que es considerin convenients que confirmin el diagnòstic. Anem molt i molt perduts, per la qual cosa el millor que podem fer és començar a informar-nos bé, per si de cas.

Família i amics ho vull veure penjat a la nevera ;)

http://www.celiacscatalunya.org/pdfs/si_i_no_%28cat%29.pdf

Altres documents:

http://www.celiacscatalunya.org/prensa/el_periodico_dimc.pdf

http://www.celiacos.org/la_dsg.php

Sobre psicópatas. -- Aléjate de ellos....

2011-06-26T19:35:00.001+02:00

Estamos rodeados de psicópatas. Un psicópata no es necesariamente un asesino, un violador o un gran delincuente. Puede ser tu jefe, tu compañero, tu hermano, tu hijo o tu padre. Los reconocerás por su egocentrismo, su falta de empatía, sus mentiras, etc.

Copio a continuación cuatro notas que he recogido para un futuro post que escribiré sobre psicópatas y sobre la necesidad de aprender a decir BASTA cuando uno de ellos forma parte de tu vida....por si a alguien le pueden servir...cuando antes te des cuenta de la necesidad de alejarte de él, mucho mejor.

"La psicopatía esta presente en una de cada cien personas. La incapacidad de estos personajes para ponerse en el lugar de otras personas, unido a su impulsividad e inclinación hacia el comportamiento violento nos obligan a estar alerta"

"los psicópatas no sienten ninguna angustia personal ni tienen ningún problema; el problema lo tenemos los que tenemos que tratar con ellos"

"Aunque puedan o deseen cambiar, los estudios han mostrado que en general los psicópatas no cambiarán. Así que no gaste su tiempo tratando de ayudarlos o de cambiarlos"

"Algunos psicópatas aparentan mostrar un conocimiento de las características de su personalidad (“Soy un imbécil,” etc.); sin embargo, esto no significa que les importe cómo se comportan. Eligen comportarse de ese modo"

"Aunque en definitiva, el mejor consejo es el de mantenernos lo más lejos posible de ellos. Si somos de los que cuando no vemos algo bueno en alguien, seguimos escrutando en búsqueda de esa bondad escondida o seguimos a su lado intentando encontrar la explicación a su comportamiento o el porqué “la vida” les ha hecho así… nos estamos convirtiendo en presa fácil para muchos desalmados, que saben como somos y se aprovechan de esas circunstancias"

"La psicopatía es una manera de ser, es una personalidad, una variante de los tipos humanos. No es una enfermedad, sino una manera de ser atípica, infrecuente y estridente, por su patrón conductual que desentona, en ocasiones, con el patrón general de conducta de la comunidad"

"El psicópata es una persona que tiene un comportamiento distinto porque tiene necesidades distintas que satisfacer. Por eso hace un uso particular de la libertad, crea códigos propios, repite patrones conductuales y tiene necesidades de estímulos intensos"

"Otra característica del psicópata que se debe tener en cuenta es su impermeabilidad a las modificaciones. El psicópata es una persona que puede tolerar mucha presión, puede aguantar castigos, y aún así mantenerse en una posición"

"El psicópata no se pasa pensando qué hacer para que el complementario haga tal cosa o tal otra, o qué hacer para descalificarlo y bajar su autoestima. Ni se lo plantea; no es un estratega ni un diseñador de conductas. Es como es. Le sale espontáneamente ese tipo de conducta que finalmente termina haciendo sentir desvalorizado al complementario"

"El psicópata ve al otro como una cosa de su pertenencia, a su disposición y sin necesidad de una lógica que fundamente esta postura. Debe ser así y punto"

"La regla básica cuando se quiere mantener la separación entre un psicópata y un complementario es el "contacto cero", dado que el anclaje es irracional y apenas se avistan se vuelve a rearmar el circuito psicopático"

Expongo a continuación algunos de los ítems de la Escala de Hare para la evaluación de la psicopatía, sin perjuicio que en su momento explicaré en su totalidad la escala y cómo se puntúa, enumero los siguientes rasgos que -entre otros- se tienen en cuenta, simplemente a modo de ejemplo:

1. MUCHA LABIA y ENCANTO SUPERFICIAL una tendencia a ser suaves, enganchadores, encantadores, hábiles, con facilidad verbal. El encanto psicopático no es en absoluto tímido, prudente, ni con miedo de decir algo. Un psicópata nunca enmudece. Por ejemplo, se han liberado de la convención social de hablar por turnos.

2. AUTOESTIMA OSTENTOSA una visión extremadamente alta de sus propias capacidades y de lo que valen; seguros de sí mismos, testarudos, engreidos, jactanciosos. Los psicópatas son personas arrogantes que se creen seres superiores.

3. NECESIDAD DE ESTÍMULOS o PROPENSIÓN AL ABURRIMIENTO una necesidad excesiva de estímulos nuevos, emocionantes y apasionantes, corriendo así riesgos. Los psicópatas a menudo tienen una baja autodisciplina para completar tareas porque se aburren fácilmente. No consiguen conservar el mismo trabajo durante más de un cierto tiempo o, por ejemplo, no terminan tareas que consideran embotadoras o rutinarias.

4. MENTIRAS PATOLÓGICAS -- moderadas o altas. De forma moderada serán perspicaces, mañosos, astutos, y listos; en la forma extrema, serán engañosos, secretos, inescrupulosos, manipuladores, y deshonestos.

5. ENGAÑO Y MANIPULACIÓN -- el uso de engaño para hacer trampa, estafar o defraudar a otros para su ganancia personal; distinguiéndose del punto 4, en cuanto a que aquí la explotación y la crueldad insensible están presentes, reflejando una carencia de preocupación por los sentimientos y sufrimiento de sus víctimas.

6. CARENCIA DE REMORDIMIENTO O CULPA -- una falta de sentimientos o preocupación por las pérdidas, dolor y sufrimiento de las víctimas. Tienden a ser indiferentes, desapasionados, fríos, y faltos de empatía. Este punto es por lo general demostrado por su desdén hacia las víctimas.

7. AFECTO SUPERFICIAL -- una pobreza emocional, o una gama limitada de emociones profundas; frialdad interpersonal, a pesar de dar señales de ser abiertamente gregarios.

8. INSENSIBILIDAD Y CARENCIA DE EMPATÍA -- una carencia de sentimientos hacia la gente en general; es frío, despectivo, desconsiderado, y sin tacto.

9. UN ESTILO DE VIDA PARASITARIO -- una dependencia financiera intencional, manipuladora, egoísta, y explotadora de otros, como se refleja en una carencia de motivación, en poca autodisciplina, y en la inhabilidad de asumir responsabilidades.

10. CONTROL POBRE DEL COMPORTAMIENTO -- expresiones de irritabilidad, molestia, impaciencia, amenazas, agresión, y abuso verbal; control inadecuado de su cólera y carácter; actúa sin pensar.

11. COMPORTAMIENTO SEXUAL PROMISCUO -- una serie de relaciones breves, superficiales, y una selección indiscriminada de compañeros sexuales; varias relaciones mantenidas simultáneamente; un historial de tentativas de imponerse sexualmente a otros, o una muestra de gran orgullo relatando sus proezas sexuales o conquistas.

12. PROBLEMAS CONDUCTUALES TEMPRANOS –- una variedad de problemas de comportamiento antes de los 13 años, incluyendo mentir, robar, hacer trampas, estar involucrado en actos de vandalismo, abusar de otros, tener una actividad sexual, prender fuegos intencionalmente, aspirar pegamento, hacer uso de alcohol, y escapar de casa.

13. UNA FALTA DE OBJETIVOS REALISTAS Y A LARGO PLAZO – una inhabilidad o fracaso permanentes en desarrollar y ejecutar planes y objetivos a largo plazo. Una existencia nómada, sin objetivo, careciendo de dirección en la vida.

14. IMPULSIVIDAD –- comportamientos no premeditados recurrentes y faltos de reflexión o planificación; inhabilidad de resistir a la tentación, frustraciones, e impulsos; una falta de reflexión sobre las consecuencias de sus acciones; es temerario, precipitado, imprevisible, errático, e imprudente.

15. IRRESPONSABILIDAD -- fracaso repetido en realizar o cumplir con obligaciones y compromisos, como por ejemplo no pagar cuentas o préstamos, realizar trabajos sin cuidado, ausentándose o llegando tarde a trabajar, dejando de cumplir con acuerdos contractuales.

16. FRACASO EN ACEPTAR LA RESPONSABILIDAD DE SUS PROPIAS ACCIONES –- fracaso en aceptar la responsabilidad de sus acciones, que se refleja en una toma conciencia baja, en la ausencia de escrúpulos, en la manipulación, la negación de su responsabilidad, y en un esfuerzo para manipular a otros a través de esta negación.

Fuentes:

- Conferencia presentada en el 7º Congreso Internacional de Psiquiatría (18 de octubre de 2000). Mesa Redonda: "Psicopatía".Dr. Hugo Marietán

- Psicópatas. Robert Hare, Hervey Cleckley y Vicente Garrido, por Fernando Plaza

- http://psicologiajuridicaforense.wordpress.com/

Amistats 1.0 i amistats 2.0?

2011-06-12T04:32:00.008+02:00

Ahir vaig veure a alguns dels meus millors amics 2.0, en una trobada que jo vaig trobar molt especial i amb alguns d'ells després per la nit, va tornar a sortir el tema aquest de les relacions 1.0 i 2.0 per la sensació estranya que et deixen, a vegades, aquestes trobades. En el sentit de, i aquest seria el meu resum: "tant que hem compartit i què bé que connectem i ara que et tinc davant no sé què dir-te o què explicar-te o què preguntar-te, tot i que estic molt molt contenta de veure't i tinc molt per dir-te i explicar-te i preguntar-te".

Alguna vegada ja he parlat de l'assumpte, però com a molts de vosaltres m'encanta donar-li voltes al món dels blogs, del facebook i el twitter i les relacions que s'hi van creant a les xarxes amb el temps i tot això. Jo tinc la meva teoria i us l'explicaré, tot i que jo ahir vaig estar molt a gust, i no vaig notar aquell sentiment estrany que sí he tingut altres vegades. Segurament no vaig tenir temps ni de pensar, ja que vaig estar mentalment ocupada vigilant que la Carla no fes de les seves... ;)

Bé, la meva teoria és que als amics 100% 2.0 ens falta un passat vivencial real en comú. Vivim al món de les opinions i de l'intercanvi de informació de tot tipus. I tot i que, cadascú a un nivell de més o menys intensitat, compartim el dia a dia (ara opino tal cosa, ara estic fent això, ara t'ensenyo aquesta foto, i mira quines sabates porto avui i ara llegeixo aquest llibre, ara em sento així, ara escolto tal música, aquesta nit necessito desaparèixer, etc) i que segurament coneixem als altres perfectament (o podem sospitar quina mena de persones són) no hem viscut experiències reals junts. Però no ens hem d'amoïnar, perquè això es "cura" amb el temps, fent coses plegats i amb més trobades com les de ahir.

De fet a alguns d'ells només els he vist un cop, o dos,o alguns d'ells molts cops més i excloent les excepcions - que amb algú hi pugui haver circumstàncies que hagin "enrarit" la relació que amb alguns les hi ha, diria que per desgràcia - sempre el següent cop que et veus t'hi sents més a gust que l'anterior. I crec que per això que he explicat, perquè ja es va creant un vincle més real que virtual. I hi haurà per qui això no sigui important però per mi sí, i tot i que m'encanta el món 2.0, ara per ara sempre que puc prefereixo una trobada en persona, que un xat de quatre hores. I reconec que no sempre ha estat així, però ara sí. I sabent que els primers cops serà "raru" (o no, perquè no sempre ho és) prefereixo superar els nervis i la timidesa i fer el pas de veure'm amb qui sigui que no quedar-me amb una conversa o relació exclusivament on line.

Ells ho saben, segur que ho noten: em sento absolutament captivada pels meus amics 2.0, tenen unes ments privilegiades, m'encanta compartir el dia amb ells, m'encanta llegir els seus tweets, els seus posts, saber què opinen sobre tots els temes de l'actualitat i de la vida i discutir amb ells quan no hi estem d'acord que és gairebé sempre, m'agrada que es fiquin amb mi perquè no em passo a l'iphone, i també molts cops em fan patir, no diré que no, o també em fan emprenyar moltíssim. Com passaria igual al món 1.0.

I mentre es van teixint sense forçar i amb il.lusió ;) aquestes amistats, el temps passa, i gent a la que feia dos dies que coneixes quan te n'adones han passat 5 anys, els anys que té aquest blog i molts altres blogs que van començar el 2006 - i segur que farem una festassa per celebrar-ho, si ningú s'hi posa jo mateixa l'organitzaré - i el cas és que just avui, 12 de juny, la cullerada, el gran blog del meu gran amic Puji 2.0 i 1.0 (en aquest ordre, cronològicament parlant) fa 5 anyets i si encara queda algú que no hi hagi passat per allà, que ho faci, que ja no ho podrà deixar de fer, un bloc de referència, una persona... imprescindible!

Per cert, passeu i deixeu-vos posseir per "as time goes by" que jo ja fa dues setmanes que la tinc al cap...

Eps, els que comenteu, no sigueu massa durs amb mi, que són les 4.25 de la matinada...;) #maleitinsomni

#bcnsinmiedo - 27.5.2011

2011-05-27T23:33:00.000+02:00

INDIGNEU-VOS

2011-05-18T23:02:00.002+02:00

INDIGNEU-VOS! Avui es tracta de no sucumbir sota l'huracà destructor del «sempre més», del consumisme voraç i de la distracció mediàtica mentre ens apliquen les retallades. INDIGNEU-VOS!, sense violència. Tal com va cantar Raimon contra la dictadura: Diguem NO. Negueu-vos. Actueu. Per començar: INDIGNEU-VOS!

José Luís Sampedro

Dos amics valents

2011-05-17T19:06:00.001+02:00

Hi ha decisions que són valentes, les miris com les miris! i presentar-se a les eleccions municipals i a més com a cap de llista ho és!. Per això, i perquè s'ho mereix, vull començar aquest post dedicant-lo al gran VILAPOU, que es presenta a l'alcaldia de Calella, i com és impossible de millorar, cito literalment allò que va escriure sobre ell fa uns dies en Puji "... un blocaire com tu i com jo. Un dels clàssics de la blogosfera. Un dels de sempre. El músic de cobla, l'home de les escales, l'estimadíssim Vilapou, es presenta a l'alcaldia. I s'hi presenta com un ciutadà més, sense rendir comptes ni demanar permís a ningú per res. Només amb l'ambició de fer el seu poble (perdó, ciutat) un lloc millor on viure". Vilapou, et desitjo molts èxits aquest diumenge, arribaràs tan amunt com esglaons vulguis pujar!

I no fa ni una hora que he parlat amb el meu company, gran advocat, i millor amic, dels bons, Francesc Pérez Tripiana, i m'ha explicat que també es presenta a l'alcaldia, en aquest cas del poble de Canet d'Adri (Girona). Però aquesta, és una novetat que encara estic...paint... feia tants dies que volia parlar amb mi, que em deia que tenia coses que explicar-me...i ara ho entenc tot! :)

MOLTA SORT VALENTS!

I si...

2011-05-14T11:18:00.000+02:00

2 anys!!!

2011-05-10T00:00:00.001+02:00

cuqué, ulinal, pipi, caca, pelete, uixes, pela, poma, platan, sopa, salsitxas, a sup, cae, no cae, a caio, a bibe, llet, agggua, a calle, a tena, graan, a cagol, a pi, astanena, duuulent, que no que no, ques aço mama? a cole no, cufà, gobus, a tuban, crema no calent, no crema mama? a bisi, pupa, teta, a otro teta mama, iogurt, aubus, a goss, a mumí, on dia, tuto, pu, papa no, io sola, a nena, cutset no aminant, paque, pabates, pinnnya, ullatoleta, a mama taballant?, a lluna a puna, sol solet, vió, olom fora, paquin, a cotxe a papa, caliu, lunis, doda, mic, a kiti, coco, mini, a uxa, un, dos, tes, atre, cin, sis, uit, set, deu, a vemell, a verd, bau, goc, aços mama, aços…

5 anys de blog!

2011-05-06T23:04:00.000+02:00

Aixxxxx. Sí, sí, cinc anys de blog. Intentaré no posar-me massa sentimental però és que cinc és un número ben especial! I a més aquest és un blog que m'ha canviat la vida i no desaprofito cap ocasió per donar-li la importància que es mereix. Sobretot per tots els bons amics que he conegut gràcies a ell, per com heu deixat de ser gent anònima per formar part del meu dia a dia.

I a la vegada... la vida m'ha canviat tant des que tinc el blog!...a tots els nivells...així que no puc evitar fer una ullada enrera de quina era la situació quan vaig obrir-lo i veure'm ara...i concloure que he viscut moltíssimes coses, han estat 5 anys molt intensos de gaudir experiències ben diverses.

Aquest blog en principi era només per explicar històries d'advocada, us parlava dels meus casos, les meves reivindicacions, els problemes amb els que em trobava exercint la professió i després em vaig animar a publicar coses més personals.

I va arribar aquella sensació de tenir un pensament i saber que tan aviat com arribés a casa faria un post, o veure una imatge i voler compartir-la, o estar molt trista o molt contenta i necessitar escriure per explicar el què passava.

I molt després va venir el facebook.

I poc després el twitter.

I les desvirtualitzacions...

Aix.

I ara no em mereixo res perquè no tinc temps ni de mirar més que els blogs de sempre i ni tan sols deixo missatge. No tinc perdó. Però intentaré cuidar-vos una mica més! ho prometo! us ho mereixeu.

Bé, res més, GRÀCIES a tots els que em llegiu per acompanyar-me en aquesta aventura, feu que tingui sentit.

Feliç dia de la mare!

2011-05-01T22:38:00.001+02:00

1975

Mamá, te quiero mucho! espero que hayas pasado un día muy feliz!

Para este post he rescatado la primera foto que tenemos juntas, qué te parece? :)

He passat un grandíssim dia, en companyia de la meva mare i de la meva filla,

i de moltíssima gent que estimo.

No puc demanar més.

Molt bona diada de Sant Jordi a tu... tot, tothom!

2011-04-23T00:06:00.001+02:00

Vigila que no et punxis,

quan em cullis amb les mans.

Burofasssssssssss

2011-04-14T12:04:00.006+02:00

No la escribo como abogada, sino como usuaria...sí, un poco visceral...lo sé...pero es que estoy harta!!!

-----

Les escribo en relación a la linea xxxxxxxxxx que contraté vinculada a un planxxxx para mi despacho profesional que nunca llegaron a activarme sin responsabilidad ni culpa alguna por mi parte, ni explicación por la suya.

Tras enviarme rapidísimamente los teléfonos (aparatos), pasaron semanas sin que se efectuara el reenvio de llamadas del fijo a sus teléfonos y tras llamadas y llamadas para intentar saber porqué no me daban de alta la línea fija con ustedes me dijeron por dos ocasiones que había sido imposible realizar la portabilidad y finalmente me indicaron que no me podían ofrecer el servicio, así que devolviera los teléfonos (cosa que ya hice hace tiempo).

Todo ello no tendría más importancia (salvo la pésima atención al cliente - dado que no conseguía respuesta al problema- nula prestación del servicio y la pérdida de tiempo al teléfono contactando con ustedes) si no fuera que para colmo, me están facturando por dicha línea, repito, por un servicio que nunca me dieron (pagándoles por tanto a ustedes y pagando también a mi compañía quien por lo menos sí me presta el servicio).

Si llamo para reclamar (si miran sus bases de datos ya les constarán algunas quejas al respecto) cuando consigo hablar con un ser humano, me dicen que tengo que desactivar yo la linea y pedir la devolución de lo que han ingresado ustedes indebidamente. Que ustedes "de oficio" no lo hacen. Obviamente para poder realizar esos trámites, no me lo puede hacer quien atiende ni me pueden poner en contacto con el servicio pertinente, sino que tengo que colgar y realizar nuevamente la llamada, marcando unas opciones diferentes.

Siempre que llamo, aunque marque las opciones que me acaba de decir la operadora, me dicen que cuelgue y vuelva a llamar marcando unas opciones diferentes. Cuando me envían a fijos, que si el plan en realidad es de móviles, en móviles, que llame a fijos, en particulares a empresas y en empresas vaya usted a saber, en reclamaciones que empiece de nuevo yendo a facturación, allí que si la primera vez contraté por la web es complicado solucionarlo por teléfono, que vaya a una tienda física, en la tienda que contacte telefónicamente porque allí poco pueden hacer por mí.

Dar con la combinación correcta ganadora que solucione el problema es imposible.

Harta ya de perder más tiempo y dinero con ustedes les ruego que sin más trámite: PRIMERO: desactiven la línea de teléfono a la que no tengo acceso y por la que me están facturando SEGUNDO: procedan inmediatamente a la devolución de las cantidades que me han cobrado y me cobren en el futuro de forma indebida.

Insisto, no contacten para decirme que eso debo hacerlo yo llamando a no sé qué número y marcando no sé cuántas opciones. No pueden vincular la solución al problema a la realización de unos trámites que son tan complicados de hacer (y no porque yo sea tonta sino porque o es que tienen poca voluntad de solucionarlo o es que su burocracia interna es imposible).

Con este burofax a todos los efectos ha de ser suficiente para que ustedes directamente procedan a realizar lo que les indico.

De no resolverse el problema de forma inmediata iniciaré las acciones extrajudiciales o judiciales que considere oportunas para la defensa de mis derechos e intereses.

Saludos.

El poder del vot i les paraules

2011-04-11T09:06:00.000+02:00

Post conjunt amb Espai D

Ahir 10 d’abril es va celebrar una de les moltes convocatòries de referèndum pel dret a decidir. Aquesta vegada però amb la particularitat de que la ciutat més poblada del país també hi participava. En conseqüència la transcendència mediàtica ha estat més gran. Es poden fer un munt de reflexions al respecte d’aquestes consultes populars, però ens agradaria centrar l’anàlisi en la força de les paraules, en com el llenguatge que s’utilitza per parlar dels referèndums pot arribar a ser més potent que el propi vot dels ciutadans, sobretot quan el que s’intenta és restar legitimitat a les consultes.

El referèndum és una institució de la democràcia participativa pròpia d’un règim participatiu. Molt comú en la majoria de democràcies consolidades i molt escàs a les nostres contrades. Passa que a l’estat espanyol la Constitució, a l’article 92, es va apropiar del terme “referèndum” consultiu (que és el que ens interessa, ja que també es preveu el de reforma constitucional i els de ratificació d’Estatuts d’Autonomia) per recollir un únic tipus de consultes, aquelles relacionades amb decisions polítiques d’especial transcendència. A més a més la Llei orgànica 2/1980, que va desenvolupar l’article 92, va establir la competència exclusiva de l’Estat per autoritzar-los.

A Catalunya es va aprovar la Llei 4/2010 de consultes populars per via de referèndum que ara està suspesa parcialment per la interposició d’un recurs d’inconstitucionalitat per part de l’Estat.

”Son il·legals”

S’equivoquen els que consideren que d’acord amb la Constitució espanyola i per la suspensió de la Llei de consultes populars, les consultes sobre la independència vulneren la legalitat vigent.

Perquè en cap cas s’estan realitzant els referèndums que preveu la Constitució espanyola ni la Llei de consultes autonòmica, s’està realitzant una consulta al poble, que ha estat iniciativa de les entitats ciutadanes (no del govern autonòmic) i que pren com a possibles votants un cens diferent del que pot votar a unes eleccions convencionals, per exemple, o a un referèndum convocat pel govern central. No s’està vulnerant els articles de la Constitució espanyola que regulen el “referèndum”, ni es legitimen per la suspesa Llei de consultes de Catalunya, perquè el que s’està realitzant amb les consultes és una altra cosa.

”No tenen legitimitat”

D’altra banda la iniciativa que en un primer moment ha estat de la societat civil ha estat recolzada per nombrosos ajuntaments i finalment fins i tot pel Ple del Parlament, que va aprovar una moció on la cambra catalana va fer explícit el seu suport a les persones que organitzen els referèndums populars per la independència. I no tan sols això, sinó que el text defensava l’autodeterminació com un dret irrenunciable de Catalunya i el dret de la societat civil catalana a expressar-se lliurement amb les consultes i defensa, respecta i fa costat a la consulta de Barcelona i a les que es fan o s’han fet en altres llocs del país.

Per la qual cosa, si ja era una consulta des del principi absolutament defensable, l’exprés suport del Parlament de Catalunya amb aquesta moció li atorga una legitimitat absoluta.

”Suposen cometre un delicte”

Un apunt apart mereixen les crítiques que parlen de delictes penals i altres vulneracions de l’ordenament jurídic que podrien ocasionar conseqüències als Tribunals. Cal recordar que el delicte penal de “convocatòria il·legal de referèndum” (si és que algú pogués considerar-ho) va ser derogat del codi penal fa uns quants anys. L’únic problema que hi va haver a la consulta d’Arenys va ser un contenciós administratiu que va finalitzar amb la nul·litat de l’acord del consistori que recolzava la consulta i permetia realitzar-la a les dependències municipals. Ni aquell jutjat va “prohibir les consultes” tal i com es va afirmar a la premsa ni l’alcalde havia estat citat a declarar com a imputat per cap delicte.

”No és vinculant”

Les consultes han rebut crítiques per no ser vinculants. No ser vinculant no vol dir que sigui inútil o amb mancança de garanties. Tampoc eren vinculants els de la OTAN o el de la Constitució Europea i no per això van ser menyspreats. També s’han realitzats altres consultes organitzades per plataformes ciutadanes que no han estat deslegitimades ni qüestionades (plataforma del 0,7% per exemple).

D’altra banda cal pensar, si pot no ser vinculant una consulta on estàs demanant l’opinió dels ciutadans vers un assumpte de transcendència política? Si l’objectiu és conèixer la opinió dels ciutadans vers el tema, reforçar-nos com a nació i obrir un debat sobre la qüestió amb el vot, amb la celebració de la jornada, l’objectiu està aconseguit i és un èxit. A més són evidents els efectes polítics que pot tenir un referèndum consultiu no vinculant, i el que pot significar com a un primer pas en el camí cap a la independència.

”Els cens utilitzat és arbitrari”

Quant al cens que pot votar a les consultes, tampoc s’entén la crítica que els ha qualificat “d’arbitrari” sinó que manifesta un gran desconeixement: nombrosos ajuntaments també preveuen a les seves ordenances municipals sobre participació ciutadana que als processos de participació poden intervenir els empadronats més grans de setze anys.

Podem utilitzar el llenguatge com vulguem, regirar-lo i posar-lo del costat que ens convingui, però hi ha una qüestió que transcendeix els termes utilitzats i fins hi tot transcendeix la pròpia consulta: estem disposats a jugar al joc del “govern del poble”, SI o SI?

Can Ros Verd en moviment!

2011-04-06T09:57:00.005+02:00

"El Canódromo, que debía inaugurarse en septiembre, cuenta con un director, elegido en un concurso internacional, que está activo desde hace un año y que cobra 65.000 euros anuales para tirar adelante un proyecto cuyo futuro está en el aire"

El País 27-2-2011

¿Ho haveu vist?

Des de fa anys col.laboro amb l'Associació Can Ros Verd per evitar que l'Ajuntament de Barcelona edifiqui uns equipaments a una zona que ara està lliure. Ja us en vaig parlar fa temps. Aquesta setmana finalitza el termini per fer al.legacions a la modificació del Pla General Metropolità que és el primer pas que - si no ho aturem- permetrà que el consistori posi els equipaments precisament en aquesta ubicació i no en cap altra. Eufemísticament ells parlen d'estendre la zona verda ja existent. En realitat vol treure una zona verda que existeix i construir-hi equipaments. Nosaltres volem mantenir la zona verda que existeix, fer una zona de parc infantil, jardins, espais esportius oberts, etc i buscar una alternativa per la ubicació dels equipaments.

En realitat, voldria concretar més però ése que no sabem ni de quins equipaments estem parlant, ja que l'ajuntament en suggereix uns quants (sense justificar si són o no aquests els que fan realment falta al barri) però diu que això ja es verificarà en un pla posterior. La qüestió serà legalment correcte però jo em pregunto com pot un ciutadà fer o no fer al.legacions a l'aprovació inicial del Pla si no sap quins equipaments posaran, ni quina alçada tindran, ni quines característiques?

Com ja he dit, Can Ros Verd no s'oposa a que es realitzin els equipaments però ha de ser precisament carregant-se la zona verda? No creieu que donaria més vida a un barri que ja està sobreedificat i dinamitzaria el comerç que l'ajuntament utilitzés alguns dels edificis que amb la crisi han quedat buits (alguns porten dècades buits) enlloc de fer obra nova? Tota Barcelona i alguns districtes en concret (com aquest) estan plens de locals comercials amb la persiana baixada i en un estat lamentable. Hauriem de donar vida als barris, aprofitant els espais que ja existeixen, enlloc de construir-ne més. Això sí que seria viable i sostenible.

L'ajuntament a la seva memòria no parla de les veus contràries al planejament que proposen. Ni tan sols esmenta associacions com Can Ros Verd que fa anys que lluiten per evitar aquesta modificació del PGM, fa creure que hi ha hagut una veritable participació ciutadana (nosaltres no ho creiem així) i que el que hi han "participat" sempre ha valorat positivament totes les propostes que ha realitzat el consistori. Jo he estat a algunes d'aquestes reunions i puc prometre que han estat de tot menys idíl.liques. Espero poder demostrar-ho si el Districte ens fa arribar, tal i com demanem, les actes.

No m'agrada com el districte ha portat aquest tema, no m'agrada que comprometin inversions brutals en les èpoques de crisi que estem patint, ni quan hi ha eleccions municipals a poques setmanes. No m'agrada que edifiquin en zones que podrien ser un petit oasi per als veïns en un barri sobreedificat amb la contaminació acústica i atmosfèrica que suposa tenir la Meridiana a tocar.

Finalment, tota la modificació del planejament té com a referència l'antic Canòdrom i el Centre d'Art que pretenien obrir allà (això sí, i no ens ho poden discutir que va ser sense cap tipus de participació ciutadana per saber què volia el barri que es fes allà), mireu que diu la Generalitat sobre el tema a la noticia que us he enllaçat:

"Mas aseguró de forma tajante que no era el momento de nuevos proyectos, que se paralizaba y que no había nada más que hablar. A los representantes del Ayuntamiento de Barcelona se le pusieron los pelos de punta".

Té sentit continuar endavant amb la modificació del PGM?

30minuts: "Inventant el futur"

2011-03-28T19:42:00.002+02:00

Va ser molt interessant el 30 minuts d'ahir "Inventant el futur". Explicava les experiències de 6 joves emprenedors. Els tuiteros ja van sentir les meves crítiques al programa, ja que tots sis eren nois, fent així invisibles les noies emprenedores i tot el que aporten les dones al món empresarial. Crec que va ser un greu error que deixava el reportatge absolutament coix i que no té cap justificació ja que de noies emprenedores hi ha un munt i amb projectes molt interessants, viables, sostenibles, etc. Diria que no han buscat gaire. Però bé, al marge d'aquest crítica, - i de que donava la sensació que sense un Mac o tres Macs no ets res, - en general molt recomanable.

I també voldria afegir uns pensaments dispersos d'aquests meus, basant-me en l'experiència d'aquests mesos de formació a Bcnnetactiva on he conegut moltíssima gent, molt diferent i amb molt bones idees i ganes de posar-s'hi.

D'emprenedores i emprenedors hi ha de tots els sexes (per si no ha quedat prou clar) i de totes les edats, amb projectes molt diversos (no tots vinculats a internet o noves tecnologies i no per això menys necessaris ni poc innovadors) i no tots els emprenedors tenen prou recursos per tirar endavant els seus projectes però sí es pot aprendre on buscar aquest finançament i de possibilitats hi ha moltes si el que defensen és viable. Per aconseguir-ho has de saber presentar el projecte, exposar-ho, fer un pla d'empresa, trucar a les portes correctes, etc.

Amb això vull dir que, no tothom ha de ser emprenedor (ni tothom val ni tothom vol) , però si algú té il.lusió i ganes, que no deixi d'emprendre pel fet de tenir 20 ni 40 ni 60 o 80 anys, ni per no tenir tots els recursos, ni tota la formació. Hi ha lloc per a tothom. I per no córrer riscos innecessaris cal formar-se, cal fer una bona planificació, cal ser realistes també. I adaptar-se.

Emprenedores i emprenedors hi ha autònoms, amb microempreses, amb pimes i alguns, que creen grans , enoooooormes empreses. Però no només s'ha de crear el negoci, també s'ha de sobreviure. Crear-lo pot ser qüestió d'uns tràmits, el que és realment difícil i emocionant és el que ve després. El dia a dia del teu negoci. Així que també tots els que ja estan dins de les seves pròpies empreses són emprenedors perquè en realitat un cop ja tens el negoci muntat no deixes de inventar, de buscar idees per, en el millor dels casos, créixer. I sempre cal adaptar-se a les noves circumstàncies, als canvis econòmics, socials, de mercat, de necessitats dels clients.

I l'objectiu no sempre es fer-se ric. De fet, parles amb futurs emprenedors i poques vegades aquesta és la idea. Simplement el que molts volem és que el que fem sigui econòmicament viable, i molts cops això només dependrà de les despeses i necessitats de cadascú. Però com bé apunta el @Pau al reportatge, si no guanyes un marge beneficis no pots "perdre'ls" per poder invertir en el teu projecte i per sort o per desgràcia la inversió és sempre necessària per continuar endavant (formació, noves tecnologies, etc,). Així que cal treballar dur per tenir aquest marge.

De fet, hi ha tanta diversitat i vist l'èxit d'audiència del programa (i al twitter va ser TT a tota Espanya) espero sincerament que ja que ahir no van ensenyar més que a joves emprenedors (entenc que era precisament aquest el tema i excepte pel que fa a la relliscada quant a les noies, la resta no ho critico) dediquin no ja un altre 30 minuts sinó una sèrie de programes als "Emprenedors" i tinguin ocasió de mostrar la gent jove, madura i gran emprenedora, homes, dones, projectes de tot tipus, empreses de grans pressupostos i més modestes, casos d'èxit, fracàs, etc.

És més, amb els temps que estem vivint fins i tot una sèrie de reportatges amb continguts pràctics de formació per autoocupar-se seria molt més útil per al país que altres programes que s'emeten.

Bé, no sé, pensaments que m'han vingut al cap després de veure el programa.

Sí, jo també tinc un projecte, però ara per ara intento averiguar com puc robar-li ni que sigui una hora al dia al rellotge per poder posar-m'hi a treballar en ell..mentrestant seguirem emprenent en l'advocacia i la docència més convencional...

Dia del pare

2011-03-19T17:18:00.001+01:00

Per celebrar el dia del pare, la Carla li ha regalat a l'Àlvaro un carnet familiar del Zoo Club! així que hem anat a estrenar-lo. No ho hem pogut veure tot, però bona part del parc sí. Hem fet un pic-nic i hem voltat una mica. Jo segueixo veient els animals tristos, com sempre que hi he anat, però només per veure la cara de sorpresa i il.lusió de la Carla i com gaudeix ella, val la pena...cada cop que veia un animal cridava d'alegria i el saludava...

Moltes felicitats a tots els Joseps, Josefines, Pepes, Maria Josés i demés i
també a tots els pares, en especial AL MEU:

¡Papá, muchas felicidades!

La llagosta del guinardó...

2011-03-18T20:46:00.000+01:00

La Carla i jo hem flipat aquesta tarda quan hem sortit a la terrassa i hem vist que teniem companyia...

Jo no tenia gaire clar de quina bèstia es tractava però fonts ben informades em diuen que es tracta d'un magnífic exemplar de llagosta egípcia o mediterrània "anacridium aegyptium" ;)

En definitiva, flors que neixen entre les rajoles, animalets volant per tot arreu, atrevir-se a portar màniga curta, dies que cada cop són més llargs, solet que escalfa però no crema, alumnes que es queden a la gespa enlloc d'entrar a classe, la sang que bull, el cap pensant en el que no toca...

Sembla que ja la tenim aquí...

Y llegó el indulto para Albert! :)

2011-03-16T20:42:00.003+01:00

Os hablé del caso hace un año y medio aquí y ahora mismo me acabo de enterar de que lo hemos conseguido, lo han indultado!!! Me alegro inmensamente por él, porque de muy joven, aquella noche de macrobotellón cometió un error puntual sin consecuencias graves y era absolutamente desproporcionada la pena que se le pedía por ello, porque está completamente insertado socialmente, con estudios y trabajo, y entrar en prisión solo podría tener efectos negativos para él y para la sociedad. Y me alegro por esa familia que ha vivido estos años de angustia pensando que su hijo podía entrar en la cárcel.

Y además, este final me da mucha fuerza y ánimo en esta fase personal que estoy viviendo de crisis existencial y profesional.

#bricodespatx

2011-03-13T23:32:00.000+01:00

Fa un any que em vaig traslladar al despatx del carrer Escòcia. Aquest cap de setmana ha tocat pintar, tapar humitats, posar estanteries noves. I m' he adonat que sóc una mica "diògenes" amb el tema del paper... tinc muntanyes i muntanyes de carpetes plenes d'apunts de la carrera que no llegiré mai més, de documents que ja no fan cap servei i dels que podria prescindir sense cap problema. Però em fa no sé què llençar-los. Com ho feu vosaltres? aneu emmagatzemant material o us en desfeu?

Al marge d'aquest tema hi ha el problema de l'arxiu, aquí no es veu sencer però tinc piles i piles d'arxivadors amb la documentació de clients d'assumptes ja finalitzats. Digitalitzar-ho pot ser feina de "xinus" i no fer-ho provoca que tot plegat ocupi un espai brutal.

Ara per ara no tinc temps de pensar solucions però està clar que si mai hi ha un nou trasllat (i coneixent-me és més que probable #annanòmada) tots aquests paperots no podran venir amb mi....

#amicstuiterus ja no tinc fax....una andròmina menys. Però que ningú es confongui, que queda la multifunció que em fa el mateix servei. Per cert....Algú necessita un fax de segona mà? ;)

La Vella Quaresma

2011-03-09T22:24:00.000+01:00

La vella Quaresma

ja ha arribat

i Carnestoltes ha marxat.

La vella Quaresma

té set peus:

són set setmanes

fent-se creus.

Tra, larà, la-là,
au! prou nois i noies;
Tra, larà, la-là,
deixeu de cantar.

La vella Quaresma
ja ha arribat
i porta un bacallà salat.

#annadieta

2011-03-06T18:36:00.000+01:00

La situació és aquesta:

PES PREEMBARÀS (ANY 2008) X

PES FINAL EMBARÀS (ANY 2009) X + 20!!!!

PES ACTUAL (2011) X + 13

I la qüestió és que fa uns mesos vaig arribar a X + 10 PERÒ les últimes setmanes he tornat a agafar uns quilets. Per la qual cosa, m'apunto a fer dieta, i a fer bondat i a cuidar-me. No tan sols per motius estètics (que també) sinó de salut física i psíquica (que necessito urgentment començar a reconèixer-me al mirall). Sense més excuses ni pròrrogues! I penso que explicar-ho al blog és una manera de posar-m'hi més seriosament.

En aquest propòsit tinc la sort comptar amb la Nutricionista en crecimiento, que segur m'assessorarà com sempre ho ha fet amb paciència i professionalitat :)

Ja us aniré explicant què tal...

No nos llaméis ilusos...

2011-02-21T13:36:00.000+01:00

Un libro inspirador

"Soñar y emprender van juntos, juntos en la búsqueda, tal como están las cosas, de la única salida."

Por

2011-02-19T22:46:00.000+01:00

Venia de l'aeroport, de treballar. He baixat del tren, a l'estació de Passeig de Gràcia i he agafat el túnel que porta al metro. He sentit esgarrifances en comprovar que segueix en un estat lamentable. Sempre quan hi passo penso la pèssima imatge que deu donar als turistes que sigui això el primer que vegin quan arriben a Barcelona. Però avui, que era tard i no hi havia gaire gent, més que en motius estètics, confesso que pensava en la por que se sent passant per aquell túnel. Una terrible sensació de inseguretat. Aleshores he recordat la teoria de les "finestres trencades" i per això he fet una foto, pensant en el post que escriuria a l'arribar a casa.

I, uns metres més endavant ... ha passat. Un robatori. Ho he vist tot, absolutament. I no he pogut fer res per evitar-ho. O si soc sincera, no he pogut fer res sense posar en perill la meva integritat física perquè ells, els dolents, eren molts, i no tenien cara de bones persones precisament. He reculat fins a l'andana del tren, buscant algun vigilant de seguretat, sense èxit. Després he tornat al túnel i "he parlat" (amb mímica...) amb les víctimes... Tot just també arribaven de l'aeroport, a començar les seves vacances...quina bona benvinguda a la ciutat...

Quina ràbia i quina impotència.

#sensesenyal

2011-02-18T14:22:00.001+01:00

Bloguers: som uns endogàmics?

2011-02-12T23:43:00.011+01:00

L'altre dia vaig fer un seminari de comunicació corporativa 2.0 i va sortir el tema dels blogs. Ohh, quin goig. El professor va demanar si algú dels presents havia fet mai un blog i ràpida i orgullosa vaig alçar la mà "Síiií, jo!!". I vaig tenir l'oportunitat de poder explicar la meva vivència blocaire. Absolutament positiva, com ja imagineu. Potser vaig idealitzar massa, no ho sé, però em notava eufòrica argumentant totes les coses bones que m'aportava el fet de ser blocaire.

Sí, és cert que el blog "del despatx" com jo li dic costa més d'arrencar, de trobar temes, de posar-me a escriure i d'acord amb les normes no escrites dels blogs corporatius hauria de fixar una periodicitat i postejar puntualment. Però en aquest, més "personal", tot és més fàcil. Faria posts a diari o més d'un cada dia i si no ho faig és per manca de temps, no per ganes. Sempre hi ha coses a explicar.

Un dels assistents al curs va rebatre els meus arguments, va dir que els blocaires erem uns "endogàmics" només es comenten entre ells, són un grup tancat, t'ignoren i desconfien si no saben qui ets. Què n'opineu d'això?? Jo vaig negar-ho rotundament, tot i que...no sé...tant com ignorar i desconfiar no (i a mi a desconfiada no hi ha qui em guanyi), però igual sí que un cop tens el teu grup de blogs que llegeixes et centres en aquests i prou. No sé, però també és impossible seguir tots els blogs del món. Si jo ja fa mesos que no tinc temps de "cuidar" els meus blocaires, no em puc imaginar si encara ampliés més la llista.

Un altre assistent deia que ell ho havia intentat però que ningú li comentava. Jo li vaig dir que provés a mirar les visites que rebia, més que el número de comentaris. I és que amb un senzill comptador de visites pots saber que igual hi ha un post amb 2 o 3 comentaris, o amb cap, o amb 30 però el post ha rebut 100 o 200 visites en un dia. El professor va estar d'acord amb mi, tot i que ell se centrava en els blogs d'empresa, que - insistia - calia escriure encara que ningú comentés. I és que és cert que llegim molt i comentem poc i això a vegades xafa una mica per qui escriu. I un blog sense comentaris, o si penses que no tens lectors queda una mica coix. Però no comentem no per falta d'interès, sino per manca de temps, per no saber què dir o per pensar que no entenem prou del tema com per ficar-hi cullerada. Però això no vol dir que no estiguem al cas del que s'escriu per aquí.

I penso que un blog no s'escriu per un mateix. què us sembla? Si fos així ho tindriem ocult o sense permetre comentaris, no? com a 2.0 que és la interacció és part de la definició. Un blog sense comentaris, sense participació, no és un blog com cal. O sí? No ho tinc clar... Fins i tot la moderació de comentaris que jo tinc activada podria vulnerar els principis blocaires? li resta espontaneïtat?doncs segurament.

Bé, segueixo: el cas és que això de les visites sempre dona forces per continuar si és que et trobes en un moment de crisi bloguera. I sí que és cert que al principi requereix una mica de temps donar-se a conèixer. Jo no sé com va ser que vaig caure als blogs que vaig caure però....quina bona punteria que vaig tenir!!! Quina sort. Ho dic de debó. Gràcies als blogs he conegut a la gent fantàstica que hi ha darrere (i no començo a dir noms per no quedar-me curta) . Encara que només fos per això (que no és poc) sempre defensaré que els blogs només m'han aportat coses bones.

I parlant de crisis blogueres, a mi, per ara, no m'ha passat mai. Però sé que passa per altres companys , que un dia es troben sense inspiració, i deixen de fer blog...i això, com tantes altres coses, a la que ho deixes estar cada cop costa més posar-s'hi... així que ves que un dia no em trobi jo sense res a dir...

El cas és que encara que hi estigui enganxada també... ni facebookera, ni twittera, ni res, jo sóc bloguera i molt orgullosa de ser-ho! aquí és on em trobo més a gust de la xarxa.

Biciabogadaenbcn

2011-02-11T09:13:00.000+01:00

No sé si són les endorfines, el sentiment de llibertat, que simplement m'ho passo molt bé o què, però això de la bici, com tantes altres coses, enganxa molt! Com no té ni una setmana encara no m'he atrevit a deixar-la al carrer mai, així que per ara només la he portat de casa al despatx i del despatx a casa.

És un luxe que la bici hi càpiga a l'ascensor sense haver-la d'aixecar ni plegar. Quan tenia la rockrider era una història per pujar-la a casa. I aquesta tot i que es pot plegar...fa pal fer-ho. Així que tinc sort.

Sempre circulo per carril bici. I només utilitzo els que estan integrats a les voreres (com el del passeig de Sant Joan o la Ronda Guinardó). Els que comparteixen espai amb els cotxes (com el de consell de cent o diputació, per exemple) són un perill als encreuaments per als ciclistes.

Al despatx, com és un local a peu de carrer, també la puc entrar sense problemes. Comparteix espai amb l'arxiu.

Com encara no estic al 100%, quan em canso he d'anar a peu...empenyent la bici. Però dissimulo fent veure que ho faig perquè sí, no perque no pugui amb algunes pujades...

Respecto i sóc conscient que el vianant és l'usuari natural de l'espai públic i per tant té prioritat absoluta. Les bicis, després dels que van a peu, som els més vulnerables a la via. Així que ALERTA!

The internet's "black holes"

2011-02-10T08:37:00.001+01:00

El mapa mundial de connectivitat a internet creat per Periodistes sense Fronteres ja té 2 anys , però tal i com sembla que segueixen les coses cal tenir-lo ben present...i recordar que el dret a la informació és un dret fonamental que es recull a la Declaració Universal de Drets Humans.

Bicicletas y... recuerdos.

2011-02-06T08:57:00.007+01:00

Can Eon - Can Valls (Caldes de Montbui) 1979

Esta noche he estado recordando cuántas bicicletas habían pasado por mis manos (y por mis pies). La de la foto, la primera que recuerdo, creo que fue con la que aprendí a montar. Primero la llevaba con las 2 ruedecitas adicionales y luego sin ellas. Recuerdo a mi padre enseñándome, cogiéndome del sillín y luego dejándome ir sin yo saberlo. Me veo dando vueltas sin parar, de forma obsesiva, en la "pista de las bicis" que había en la casa de Caldes... Y también me veo cayéndome y haciéndome heridas en las piernas y sobretodo en las rodillas... caídas que me dejaron cicatrices que aún son visibles y de las que estoy muy orgullosa. Me acuerdo adornándola durante la Fiesta Mayor para el concurso de "bicicletes engalanades".

Y después, cuando se me quedó pequeña, creo que usé otra un buen tiempo, un poquito más grande que esta azul, una que era blanca/beige, preciosa, heredada de mi hermana Marta.

Por suerte, ni siquiera el accidente de tráfico que tuvo mi hermano José nos hizo cogerle miedo a ir en bici, ni a él ni a mí. Así que después de la blanca, vino otra bicicleta nueva de color granate, uuuuh qué fallo, ahora no me acuerdo de la marca, de esas de sillín largo, que fue con la que viví todas las aventuras. Porque en Can Valls, dónde pasé todos los fines de semana y todas las vacaciones - hasta pongamos los 15 años cuando decidí cambiar el campo por el ocio de ciudad- la bici era el medio natural en el que moverse y en bici íba con mis hermanos, mis primos y mis amigos a todas partes y con la bici nos pasaban miles de cosas algunas... absolutamente increíbles.

Subida en esa segunda bici, además, conocí a Cira...

Años después, con esa segunda bici, también, acabé volando por los aires cuando sin motivo aparente se bloqueó el freno de delante en una bajada (en "la central" ) en la que yo iba a una considerable velocidad. Creo que ese fue el fin de esta segunda bicicleta, no hubo forma de repararla.

Y finalmente, creo que utilicé un par de bicis (una roja y una amarilla) heredadas de mis primos. Os acordáis? aquellas con el sillín tan confortable!

Luego, cosas de la edad... cambiamos las bicis por motos... la Cady de Cira (tremendas caídas sobre el barro, verdad?), la Derby que me robaron...

Hasta que a los 25, cuando ya vivía sola (motorizada entonces con la Liberty y "cocherizada"con el AX) me compré de segunda mano en un cash&converters una grandísima rockrider! La primera vez que usaba una bicicleta para ir por la ciudad. Con ella iba a trabajar todos los días desde el Guinardó hasta la editorial, en Pl. Urquinaona (vía Passeig de Sant Joan). Y con ella me daba paseos nocturnos hasta la Zona Universitaria.

Pero cuando me trasladé a vivir al ático sin ascensor de Rambla de la Muntanya, por motivos prácticos llevé la Rockrider a la casa de Caldes donde acabó, olvidada y oxidada. Y allí debe seguir todavía, ni siquiera lo sé.

Entonces cambié también la Piaggio Liberty por el Citroen Saxo y después, vino, además, el bicing. El problema del invento, al margen de cuando cae la red y te quedas colgado sin poder devolver la bicicleta, es que al vivir en la zona de "montaña" nunca hay bicis disponibles. Imagino que están todas en la Ciutadella y por el centro de la ciudad. Quiero decir que debe ser que la gente las coge para bajar y no para subir. Y aquí, en mi barrio, es un problema encontrar bicis. Y finalmente coincidió en el tiempo con mi embarazo, así que por seguridad decidí abandonar el bicing y de hecho...no volví a subirme en vehículo alguno más que cuando ha sido estrictamente necesario y siempre en trayectos no muy largos...

Hasta ayer...que ahora que no tengo ni moto ni coche propio (aunque ganas no me falten) , me premié con una nueva bici, una sencillita, de esas "urbanas" de ruedas pequeñas. Llevaba desde hace tiempo con la idea en la cabeza. Estoy ilusionada y con muchas ganas de cogerla...Ya os contaré qué tal... :)

Absolutament fan

2011-02-04T23:24:00.003+01:00

Comunicació corporativa, Màrqueting, Pla financer, Pla d'empresa, Fiscalitat, Estudis de Mercat, Formes jurídiques i tràmits, internet i empresa, com es ven...etc...

absolutament FAN dels cursos de Bcnnetactiva i Cibernàrium

Reflexiones mañaneras e inconexas de una vendedora de cursos

2011-01-18T09:50:00.004+01:00

La vendedora de cursos tampoco ha podido dormir esta noche. Se ha levantado temprano porque permanecer en la cama dándole vueltas a la cabeza no le parece productivo. Y si hay algo en lo que es experta es en darle la vueltas a todo.

Mientras su ordenador se despertaba, ella se ha servido un zumo de piña y unas tostadas con jamón dulce, que se ha tomado ya frente la pantalla. Esa es su rutina diaria, pero hoy, además tiene una misión.

La vendedora de cursos está convencida de lo que vende porque todo lo hace ella. Ella redacta e imparte los cursos, ella los vende. Será por eso que por ahora no le ha ido mal. Ayuda un buen currículum y años de experiencia. Le anima que cada curso que da alguien le facilite un contacto que está interesado en sus clases.

Pero no es suficiente. Los cursos empiezan y acaban. Algunos son muy breves y los que se dilatan en el tiempo lo hacen porque son pocas horas a la semana de formación. Sigue teniendo algunas horas libres, muchas facturas por pagar y muchos morosos que le siguen sin ingresar sus honorarios. La crisis.

Así que tiene que venderse más.

La vendedora de cursos, solo vende e imparte cursos a tiempo parcial porque ella en realidad, es abogada. Y le gusta ser abogada. Pero en esto de dar las clases ha encontrado un placer especial que no le desagrada en absoluto. Ayer un profesor de la Universidad y abogado, que se despedía de ella porque se jubila voluntariamente a final de mes, le dijo: "me voy convencido de lo que hago, pero apenado porque dar clases engancha y la toga engancha más todavía" y a ella le consta la ilusión y profesionalidad con la que ese compañero ha realizado su trabajo. Es un referente a seguir.

La vendedora de cursos, ha leído libros y sabe que también engancha el reto que supone conseguir nuevos clientes. Es de manual, esa sensación de salir a cazar. Quien vende, sabe de lo que le hablo. Y la vendedora de cursos, por su experiencia como abogada sabe que el verdadero éxito consistirá en conservar a esos clientes. En que cuenten contigo y piensen en ti siempre que necesiten una formadora.Y eso posiblemente no solo se aplica a los clientes....

La vendedora de cursos, curiosamente, se ha apuntado a algunos cursos. De hecho, ha escrito estas lineas mientras esperaba que se abrieran las inscripciones a un seminario especializado para el que hay 30 plazas y cientos y cientos de personas interesadas. La web se ha colapsado dos minutos antes de que llegara la hora exacta para poder inscribirse. Pero ella, finalmente, ha conseguido una de las 30 plazas. Quiere verlo como una buena señal.

Una vez cumplida su misión, la vendedora de cursos debe dejar de escribir ya y ponerse a preparar las clases de esta tarde....

Palau de Justícia - Sala dels advocats

2011-01-12T14:20:00.003+01:00

M'encanta la sala dels advocats del Palau de Justícia...
tot i que crec que és perquè em poso a imaginar que estic a una biblioteca o al despatx
d'un personatge tipus Sherlock Holmes, Poirot, etc...
#detectius #misteris #imaginant

Feliç 2011!

2011-01-04T00:05:00.000+01:00

Vinga va, fora mandra, a treballar amb ganes i a ser positius que hi ha MOLTES coses a fer

i segur que tot anirà millor que l'any passat!

Que sigueu molt i molt i molt feliços!

L'Oriol

2010-12-24T09:25:00.000+01:00

Aquests dies de Nadal, recordarem especialment l´Oriol, un company de la classe de la Carla que fa un parell de setmanes ens va deixar inesperadament. Res del que diguem o fem podrà consolar els seus pares, però des d'aquí els vull enviar una abraçada ben forta i molts ànims.

Bones festes de Nadal!

2010-12-22T09:05:00.004+01:00

#SoparMall

2010-12-16T23:21:00.002+01:00

Ahir a la nit, uns quants de la comunitat del Cop de Mall vam fer una trobada nadalenca. Ooohhhh quins nervis sempre a les desvirtualitzacions però aquest cop (de mall) no tants perque a la majoria ja els coneixia i la resta com si els conegués perquè tracto amb ells via xarxes socials moltes hores al dia... (em suporten moltes hores al dia). Ho vaig passar molt bé, molt bona gent, els Maristes, i en concret #hermanoeusebio van fer una gran feina amb ells. I en quant els que no van anar als Maristes, també...

Quan ells vulguin, repetim.

I dissabte, cap a Mataró...

I ara, a dormir que la #ressacamall i la #son avui poden amb mi...zzzzzzzzzz

Quan reclamar factures és una manera de fer país...

2010-12-13T09:21:00.000+01:00

Tenia pocs dubtes, però a la jornada d'informació de l'ICAB per a advocats del torn d'ofici a la que vaig assistir divendres em va quedar claríssim (perquè ho vaig haver d'anar a preguntar directament a un dels ponents al finalitzar la xerrada, no perquè ho expliquessin). Tots els ciutadans als que se'ls designa un advocat del torn d'ofici han de pagar la seva minuta d'honoraris tant si no tramiten la justícia gratuïta com si la tramiten i se'ls hi denega. Sembla obvi, però no ho és tant.

Se'ns ha insistit molt sempre que això ho haviem de fer amb les víctimes de violència de gènere, ja que molts cops donen per fet que l'advocat que els assessora és gratuït. Per la qual cosa tant a comissaria com al jutjat a les víctimes se'ls recorda que si no tenen dret o se'ls hi denega la justícia gratuïta l'advocat podrà cobrar els seus honoraris. Però no hi ha aquestes precaucions a la resta de ciutadans (i parlo del torn penal sobretot) que per exemple estan detinguts, o són citats a declarar a unes diligències prèvies, etc. No se'ls informa gens. I això ens porta problemes en el moment de reclamar.

I perquè dic que si jo cobro faig país, doncs la qüestió és que quan jo treballo per al torn d'ofici a mi qui em paga (tard i poc) és la Generalitat. I si jo arribo a cobrar del client tinc la obligació de retornar a la Generalitat els diners que m'havia pagat per aquell cas.

Naturalment, a més a més si jo cobro del client, ho podré fer amb uns honoraris dignes, els que preveuen els criteris orientadors d'honoraris que aprova el Col.legi d'advocats, és a dir, que cobraré més que no el que em paga la Generalitat per haver dut aquell cas.

Així que, ho mirem com ho mirem, que els advocats d'ofici arribem a cobrar dels nostres clients convé a tothom. Per la qual cosa 1º no entenc perquè no s'insisteix més des de l'Administració en informar als ciutadans que els advocats que treballem al torn d'ofici som advocats de primera, que tenim una experiència reconeguda i que hem hagut de superar uns requisits i cursos per poder accedir-hi i que tenim dret a exigir el pagament dels nostres honoraris si el ciutadà no té dret a la justícia gratuita 2º tampoc entenc perquè des del colegi d'advocats no s'insisteix més en aquest fet, recolzant als advocats que reclamem els nostres honoraris, creant una mena de protocol per fer-ho, saber quan podem exigir el pagament de les nostres minutes i els passos a seguir per aconseguir el cobrament.

En cap cas parlo ni suggereixo fer cap mena de modificació de com es realitza ara per ara el cobrament del torn d'ofici (que seria millorable quant a la puntualitat, perdó per recordar-ho però és que és així), és evident que jo defenso que l'advocat ha de cobrar SEMPRE de la Generalitat sino és que ha cobrat ja del client, només considero que deixant les coses com estan s'hauria de procurar incidir en el dret-deure que té l' advocat de intentar cobrar els seus honoraris del client directament un cop sap que pot fer-ho i en l'obligació del ciutadà de pagar.

Així que, tan aviat com pugui, a repassar expedients del torn d'ofici i a minutar.

Un petó ho cura tot

2010-12-11T22:21:00.000+01:00

La tardor al Parc del Guinardó

2010-12-08T13:08:00.002+01:00

La tardor que jo conec
té gust a raïm i cep,
d’olivera i pluja fina,
de bolets amb julivert.
La tardor que jo conec.

La tardor que jo conec
les petjades fan crec-crec,
botes d’aigua i un paraigua
i el vent que s’enduu barrets.
La tardor que jo conec.

La tardor que jo conec
porta figues i fruits secs,
mandarines i magranes
i el primer dia de fred.
La tardor que jo conec.

http://open.spotify.com/track/6erToEEYHGApotvFRAxKS0

Cambios en tiempos de crisis

2010-12-03T11:32:00.001+01:00

Los cambios habitualmente producen más incertidumbre que esperanza, pero en tiempos de crisis eso no es así. Cuando todo va de mal en peor cualquier cambio es bienvenido y más si viene lleno de ideas frescas y con ganas de ponerlas en práctica ya que abre una puerta a que las cosas puedan mejorar, que se tomen decisiones más oportunas. No estoy de acuerdo en muchas de las cosas que he oido proponer a Mas, me dan miedo algunos recortes que se puedan llevar a cabo, pero a grandes rasgos estoy convencida que muchas otras, son absolutamente necesarias ponerlas en práctica ya mismo. Quiero poder confiar en el nuevo Govern, diría que, aunque no les haya votado, necesito poder confiar que con ellos las cosas van a ir a mejor.

En otro orden de cosas, y ya advierto que yo de economía y finanzas no entiendo nada, no acabo de ver claro qué se supone que debemos hacer cada uno de nosotros para que la situación económica mejore. Si nos imponemos austeridad está claro que estamos perjudicando a alguien que hasta ahora vivía de nuestros gastos más o menos superfluos. Ser autónoma tiene muchísimos inconvenientes, pero entre muchas de sus ventajas tengo mucha flexibilidad para decidir en qué gasto y en qué invierto. Esta semana he recortado algunos gastos pero me ha dado la impresión de estar y con perdón "haciéndole una putada" a alguien, a esa empresa más o menos modesta que también está sobreviviendo como puede y que tu noticia de "dejar de ser cliente" es otro de los muchos mazazos que debe estar recibiendo.

En cuanto a mis morosos, no puedo hacer más que no ahogarles, darles todos los plazos que necesiten para que me vayan pagando cuando puedan. A veces es o eso o no cobrar nunca. Me fastidia enormemente cuando se trata de la misma Generalitat, y sabeis que soy muy crítica al respecto de los retrasos en cuanto al turno y aunque me haga pesada seguiré reivindicando la necesidad de mayor puntualidad en los pagos (sobre todo por esa sensacion de que igual se lo están gastanto en estupideces en vez de emplear el poco dinero que haya en pagar a los que trabajamos para ellos) pero respecto a los clientes particulares o PYMES intento ponerme en su lugar y ser flexible, aunque siendo firme en cuanto a que respeten los nuevos plazos que podamos acordar.

Y como última conclusión, no puedo hacer más que trabajar, trabajar y trabajar. Sin pensar demasiado en cuándo o si cobraré el trabajo que hago porque si me paro a pensarlo dan ganas de tirar la toalla. Pero eso nunca. Además tengo que asumir algunos cambios profesionales y proyectos que son inminentes y necesito mucha fuerza y energía para llevarlos a cabo.

Venga, venga, venga, la cosa está fatal, pero ánimos a todos, que saldremos de esta crisis, seguro!

A visualizar y a pensar en positivo, que eso siempre ayuda.

Una setmana mogudeta

2010-11-19T23:30:00.004+01:00

Aquesta setmana he hagut de demanar un certificat al Col.legi d'Advocats relatiu al temps que fa que exerceixo la professió - per poder signar el contracte amb l'UPC et demanen haver treballat determinats anys - gràcies al qual he vist que just avui fa dotze anys que m'hi dedico... Sovint penso en aquells que van confiar en mi quan amb només 23 anyets em vaig col.legiar i vaig començar amb més bones intencions que experiència i coneixements. Sort d'ells i que vaig posar-me les piles ràpid.

Aquesta setmana, també he tingut una satisfacció molt i molt gran en relació amb un cas que fa més de cinc anys que hi treballo. Sembla que ja arriba a la fi i tot ha sortit millor del que mai podiem haver esperat.

Aquesta setmana, de manera excepcional he donat classes tots els matins i dues tardes. Amb uns alumnes molt exigents que han fet que em preparés cada sessió a conciència. He acabat esgotada. Però com ja us vaig dir, m'agrada això de ser profe.

Aquesta setmana, m'ha entrat un cas penal d'aquells que...et fan sentir malament. D'aquells injustos per les conseqüències desproporcionades que pot tenir una conducta que no es correcta però que no es mereix el càstig que preveu el Codi Penal. Són d'aquelles coses que ... bé, que jo comprenc que quan parlo en abstracte no se m'entengui .Però que hi ha temes que si et toquen o si coneixes detalls, segur que es veu tot diferent. Que com puc defensar a qui sé que ha comés un delicte? Doncs ho faig i convençuda. I ho donaré tot perquè la resolució sigui la més favorable per el meu client.

I ara...a gaudir de la meva nena. :)

Bon cap de setmana!

Conciliaquèeeeeeeee??

2010-11-15T20:53:00.000+01:00

OMMMMMM...

És de ser inútiles & #usfelicitofills

2010-11-07T20:24:00.006+01:00

A casa tenim dos balcons. Un dóna a la Ronda del Guinardó, que és perfecte quant a qüestions de seguretat (tot i que haurem de posar una reixa perquè la Carla comença a pujar-se a les cadires):

I un altre que dóna a una illa interior. Per qüestions de vistes, soroll, intimitat, etc, aquest balcó seria genial per poder gaudir-ne però resulta que els llestos que el van dissenyar ho van fer de manera absolutament incompetent (igual ells creien que era molt modern o de disseny) .

En primer lloc, les baranes protectores són horitzontals i no verticals, per la qual cosa, és molt fàcil que un nen/a s'enfili per elles. I en segon lloc l'espai que hi ha des del terra fins la primera barana - i també d'una barra a una altra- és considerable.

Així les coses, ara per ara, tenim un bonic balcó inservible.

I com diria aquella "y ya está, y esa es la noticia".

Podria parlar de tantes coses... de les que parlaré abans o després, segur.... però mireu, aquesta tonteria feia mesos que la tenia pendent...

Hi ha moments que són com....

2010-11-06T16:06:00.000+01:00

Feliç castanyada!

2010-10-31T13:03:00.000+01:00

Quan ve el temps de menjar castanyes,
la castanyera, la castanyera,
ven castanyes de la muntanya
a la plaça de la ciutat.

La camisa li va petita,
la faldilla li fa campana,
les sabates li fan cloc-cloc
i en ballar sempre gira així.

La caja secreta de los sueños

2010-10-29T07:30:00.010+02:00

Cada noche, cuando todos dormían, ella se iba a la habitación de los trastos y del fondo de un armario sacaba su caja secreta de los sueños. Le tenía mucho cariño, hacía años que la llevaba consigo allá donde fuera. Era una caja donde guardaba su baraja de cartas, su chistera y su conejo, su varita mágica, algunos cuentos y también toda su fantasía. Y durante un rato daba rienda suelta a su imaginación . Lograba las cosas más increíbles, viajaba hasta lugares que en la vida real nunca vería, conocía personajes encantadores a los que ya consideraba sus amigos y concedía deseos siempre que podía. Se sentía especial de poder contar con ella y con toda la magia que escondía. Y únicamente la utilizaba para hacer el bien.

Pero una madrugada al abrir la caja se encontró dentro una nota, escrita con tinta invisible "ayer, por casualidad, encontré tu caja secreta de los sueños. Es fantástica, me encantaría que la compartieras conmigo".

Ella cerró rápidamente la caja y rompió la nota en pedacitos. No lo haría. Se sentía traidora, egoísta y mentirosa, pero no quería compartirla. Su secreto, que ya no lo era, dejaba de ser mágico si alguien más lo conocía. Cogió la caja y salió al jardín. Y cavó y cavó bien hondo, y, dándole un beso y sin poder parar de llorar, la dejó allí, en el fondo del hoyo. Luego la tapó con tierra.

Sin embargo, hizo un plano bien detallado del lugar exacto donde dejaba su tesoro.

Plano que dejó, bien escondido, en el fondo del armario del cuarto de los trastos.

Satisfeta

2010-10-27T12:14:00.002+02:00

Satisfeta i encantada amb aquests primers dos dies de classe. Serà que a la universitat només hi van estudiants que realment tenen interès i ganes. Serà que tot i que jo no tinc cap experiència docent sí tinc molta experiència parlant en públic, exposant arguments i que habitualment tracto amb gent de tota classe i condició. Serà que trobo que m'han tocat alumnes col.laboradors, amables i educats.

Malgrat la desorganització - la que suposa en general la incorporació d'una professora nova a mig semestre- i la inseguretat dels primers dies, tot ha anat força bé.

(la foto està feta uns minuts abans de començar la primera classe...)

Com peix a l'aigua...

2010-10-23T11:33:00.000+02:00

Novament, entre llibres, apunts, esquemes...

Ja ho trobava a faltar.

Dret de defensa?

2010-10-20T15:01:00.000+02:00

Es pot garantir el dret de defensa quan a les 15 hores del dia 20 d'octubre em citen per a un judici el dia 22 d'octubre a les 10 del matí? Habitualment passen mesos entre la citació i la data del judici, la qual cosa et permet preparar-t'ho convenientment, reunir-te amb el client, etc...

Les parts, els testimonis, els lletrats...segur que algú no pot ser citat i s'acaba suspenent. I a fer el paperina novament perdent tot el matí...Grgrgrgrgrgr

Blog arreglat!!!

2010-10-18T14:23:00.002+02:00

Fantàstic el servei d'ajuda de Blogger.

A un post hi havia un video de youtube que a l'inserir-lo quedava massa ample i això feia que no hi hagués espai suficient per la barra lateral. Per això entrada per entrada es veia bé (excepte el post on hi havia el video), però si és mirava el blog en general no.

GRÀCIES!!!

Els arbres de la Ronda del Guinardó

2010-10-17T21:30:00.004+02:00

Trobo que al meu carrer, tenim uns arbres molt alts. Visc a un àtic - quart pis - i encara hi ha alguns que ens sobrepassen. M'agrada. Però els dies que fa vent, veig com es mouen, me'ls miro amb una mica de desconfiança i em pregunto si els de Parcs i Jardins ja tenen controlat el tema...

Aquest és el post-surrealista raru d'avui.

Com veieu, el blog segueix sense barra lateral. Si algú té alguna idea de com posar-ho bé, accepto suggerències. Gràcies Assumpta, per intentar-ho! Ho aconseguirem!!

CAUTELA per aquests mons de blogs i fb

2010-10-15T22:16:00.010+02:00

Que hi ha gent dolenta, així en general, tots ho sabem. Que algú amb qui tractem a diari, ni que sigui per internet, ens pugui estar enganyant o que estigui aprofitant-se de nosaltres ara o que ho faci en un futur, ens costa més de creure. Però passa.

No posem les coses fàcils a la gent dolenta. Intentem tenir una mica d'olfacte per intuir les vibracions que desprenen. Obrim els ulls i reaccionem davant alguns comentaris i actituds enlloc de riure les gràcies i fer-nos còmplices. Avui potser ho veus vers a un altre, i prefereixes mirar cap a un altre costat, o fins i tot fer veure que no te n'adones, però demà pots ser tu la seva víctima. Aïllem-los! Fem-los un cop de mall al CAP si cal (símbòlic).

No podem anar per la vida desconfiant de tothom, però al facebook, al twitter o als blogs a vegades ens passem de confiats i de seguida ens obrim al primer que passa sense que en realitat sapiguem res d'ell o el que sabem no sabem si és veritat o no. Volem creure que sí. I aquestes persones en canvi acaben tenint molta informació real nostra. I recordeu, parlo de gent dolenta, delinqüents, que n'hi ha de moltes classes, i la nostra informació la pot utilitzar per ferir, per fer mal perquè sí o en el seu benefici. Hi ha gent retorçada que un dia pot llevar-se girada i atacar.

I, lamentablement, com he posat al facebook us dic OJU que no estic parlant per parlar. Per això crec que és el meu deure advertir-vos. Vigileu pels blogs, si us plau!!!. I penseu que el facebook és encara més perillós, per el tipus d'informació confidencial que pengem, per això jo ja he revisat la meva llista d'amics. Us convido a fer-ho també. I a pensar-ho molt cada cop que afegim algú de nou.

El blog...

2010-10-15T10:53:00.004+02:00

Com podeu veure he perdut la configuració del disseny del blog. La barra lateral s'ha desplaçat soleta avall de tot. Si algú sap com ho puc arreglar que m'ho digui. No he fet cap canvi que ho pugui haver provocat, ni hi ha cap element massa ample ni res de res. He intentat canviar de plantilla i tampoc hi ha hagut resultats...

Blog, torna a ser el que eres!

Impuntualitat judicial

2010-10-13T22:29:00.013+02:00

Avui tenia judici a les 13 hores a Vilanova i la Geltrú. Com sempre arribo d'hora a tot arreu, als judicis encara més, així que abans de quarts d'una ja estava a la porta de la Sala i em trobo que a la pantalleta indica que la vista està "endarrerida".

Pregunto a l'agent judicial a veure quina és la magnitud de la tragèdia i és molt pitjor del que pensava "ara entrarà el judici de les 11" aughhhhhhh. Dues hores de retard. Sort de la BlackBerry...

Com el meu cas era una probable conformitat intento a veure si puc passar entre judicis a parlar amb el Fiscal per anar avançant però l'agent judicial està que mossega i em contesta de forma una mica irrespectuosa i tenim un petit ñeñeñeñeñeñeñe.

Gairebé a les 15 hores aconsegueixo poder negociar amb el Fiscal i pactem la conformitat. Encara ens fan esperar una bona estona fins entrar i celebrar. ATENCIÓ, en aquell moment, l'agent judicial es disculpa per haver-me contestat malament abans!

Surto molt contenta per com ha anat tot, era un judici molt complicat i hem arribat a un gran pacte absolutament favorable per als interessos de la meva clienta. Se' ns oblida tota l'espera prèvia... però quan estic a punt de sortir del jutjat, veig que a la paret hi ha penjada la Carta de Drets dels Ciutadans davant la Justícia

I recordo un dels drets que té el ciutadà:

El ciutadà té dret a exigir que les actuacions judicials en les quals resulti preceptiva la seva compareixença se celebrin amb la màxima puntualitat.

El jutge o el secretari judicial ha d'informar el ciutadà sobre les raons del retard o de la suspensió de qualsevol actuació processal a la qual estigui convocat.

La suspensió s’ha de comunicar al ciutadà, llevat de causa de força major, amb antelació suficient per evitar-ne el desplaçament.

Què bonics que queden aquests drets així escrits... si algun dia es fessin efectius...

L'ànima

2010-10-12T17:54:00.002+02:00

Fa uns dies vaig quedar amb un amic advocat que s'està replantejant temes diversos: la vida que porta, la manera d'exercir la professió, el temps que dedica a fer les coses que realment l'importen... Ha tingut algunes revelacions i vol prioritzar. I la nostra feina a vegades és molt desagraïda, desgasta molt i crea vibracions molt dolentes. Has de saber desconnectar molt perquè coses que veus i que vius no t'afectin a la teva vida personal.

Sense lliçons de moral em va parlar de l'ànima, d'espiritualitat, del món en decadència, de fer el que cal fer, de dedicar-nos en aquesta vida allò que sabem fer bé, em va dir que tots tenim una missió, que si la reencarnació, que si les vides anteriors ens condicionen d'alguna manera a fer el que fem en l'actual...

Normalment no parlo amb ningú d'aquests temes. No tinc una opinió clara. Malgrat tenir un punt de bruixa, herència de la meva àvia gallega, sóc massa racional i pragmàtica. Així que em vaig limitar a escoltar-lo (crec que ell també ho necessitava) i li vaig prometre que hi pensaria.

Hi he pensat i crec que tinc clares algunes coses, com per a què serveixo, què és el que faig bé, com sé fer feliç als altres i ser feliç jo mateixa. I segurament les respostes que us donaria no serien les que ningú espera.

M'encantaria saber què vaig ser a les meves vides anteriors...

Seguiré donant voltes al tema.

Post surrealista i raru 2.

I per si algú encara no ho ha vist:

Nit en blanc

2010-10-12T01:39:00.007+02:00

De sempre, però sobretot fa un any que no dormo bé. No es pot demanar tot i la Carla no ha sortit gaire dormilega, es desperta diversos cops per la nit... I jo sóc fàcil de desvetllar. Avui he pogut dormir durant el dia, per recuperar hores de son, però naturalment ara no hi ha qui es fiqui al llit. Són gairebé les dues de la matinada i no tinc cap perspectiva d'anar a dormir.

Ni el facebook ni el twitter estan gaire animats avui. He agafat un llibre, però no em concentro. La tele ja fa temps que no la miro. Així que he pensat fer blog, però no tinc cap tema del que parlar. Bé, sí que tinc molts temes que voldria compartir amb vosaltres però no sé com plantejar-los... ni puc fer-ho.

Així que això té pinta d'acabar sent un post surrealista i raru.

Ja em perdonareu.

\\\

Lo que no pase en mi familia....

2010-10-02T00:46:00.006+02:00

Regalarle a tu padre entre todos por su 80 cumpleaños una foto megampliada, rollo poster, de su padre tras la barra del bar que tenía su familia, esperando verle la lagrimita caer y que la mire y diga "pero si este no era mi padre, era un cliente del bar" no tiene precio.

A pesar de ello, una noche memorable!!!!! :DDDDDDDDD

Premsa folla...

2010-09-28T11:12:00.003+02:00

Avui tanca un blog mític "És folla aquesta premsa..." (així, acabat amb punts suspensius, com a mi m'agrada) , un clàssic del món blocaire on es recollien notícies "curioses, sorprenents i/o de baix (o nul) rigor periodístic". És un dels pocs blogs que jo visitava cada dia. No sé com ni quan vaig començar a passejar-m'hi, tampoc no sé com ni quan el "Charlie de la premsa folla" va passar a ser el Carles... En fi...

Tota la resta que pugui afegir, ja ho ha dit aquí el Puji, que se m'ha avançat en l'homenatge!

Gràcies Carles!

L'aventura

2010-09-24T12:20:00.004+02:00

Una aventura creuar el carrer i sortir-ne il.lès.

Es de ser inútiles...

2010-09-22T15:44:00.007+02:00

La Ciutat de la Justícia, que com ja sabeu és ben nova, suposadament moderna i tal, està envoltada de terra empedrat com el de la foto enlloc de rajoles normals, sense tenir en compte que els ajuntaments fa temps que estan treient aquest tipus de sòl de les ciutats perquè es mou, es queda acumulada l'aigua i la porqueria, provoquen ensopegades i us garanteixo que han estat motiu de més d'una reclamació de responsabilitat patrimonial.

Sí, hi he passat mil cops però avui m'hi he fixat perquè he estat a punt de caure...

Però no patiu, que qualsevol dia, quan tinguin unes quantes queixes o quan algú un matí es llevi inspirat, segur que ho aixequen tot i tornaran a refer-lo de nou i tal dia farà un any, la qüestió és fer despesa inútil sense pensar.

#Etfelicitofill

La darrera guàrdia...

2010-09-17T19:58:00.005+02:00

Quan estàs fent una guàrdia se't mengen els dimonis per dins. Veus clarament totes les mancances e injustícies del sistema i tens molts propòsits de fer queixes aquí i allà i fer soroll i donar a conèixer tothom el que realment passa als jutjats. Però és una pràctica comuna que un cop l'acabes, t'oblides de tot...

Per això, tot i que us volia explicar gairebé minut a minut el meu dia de guàrdia del dilluns, resulta que després em va fer pal recordar tot el que m'havia passat. Així que és un post de rectificació, de que sí, que volia dir-vos moltes coses, però al final no ho faré.

Sí que és veritat que vaig tenir molta feina, molts clients, vaig entrar al jutjat a quarts de deu i vaig sortir passades les vuit de la tarda, que la jutge va arribar quan va voler tot i que tenien molts detinguts, que el nerviós familiar d'un detingut em va fer mal agafant-me fortament del canell, que de tantes hores d'espera vaig fer-me amiga d'una companya amb la que vam acabar parlant de mil coses, que fins passades les 18 no vaig poder dinar res, que sort de la blackberry perquè realment i com us vaig dir us trobava a faltar i així si més no, us puc anar seguint i llegint el que m'escriviu..., que sempre acabo les guàrdies ficada a un cotxe policial no sé com ni perquè, que aquest cop no va servir de res perquè l'últim tren ja havia marxat, que va ser molt dura l'espera a l'estació de nit, tota sola quan veus que algú s'apropa a tu i no saps les intencions que porta, que va ser curiós com dins de l'autocar un immigrant que es va autoadjudicar les funcions de líder es va posar de peu per informar els altres de la vaga general dient "ese día en España no se trabaja, no vayáis a trabajar", que vaig veure un italià mafiós, i que...en fi...que és igual....moltes coses més...i no vull entrar en detalls.

I és que demà torno a estar de guàrdia i que malgrat els nervis i les esperes, em segueix encantant aquesta feina...

I ja està...

Fa 24 hores...

2010-09-14T23:24:00.005+02:00

Fa 24 hores, al voltant de les dotze de la nit, em trobava sola a l'estació d'autobusos de Vilanova esperant que passés algun autocar que em portés a Barcelona. Havia perdut l'últim tren, tenia fred, gana i la bateria de la blackberry se m'acabava...

Alcohol y delincuencia

2010-09-14T16:09:00.010+02:00

Los que siguen la página de facebook del despacho saben que el viernes puse algunas referencias a las penas y sanciones relacionadas con la conducción bajo los efectos del alcohol. Como el lunes tenía guardia sabía que era un tema que tocaría. Efectivamente, estuve de guardia y en el 100% de los casos que me designaron estaba el factor "alcohol" ya sea de forma puntual o como adicción en el origen de los delitos.

No soy una fanática del 0,0 y soy la primera que se toma una copa de vez en cuando pero creo que datos como el que os doy deberían provocar una reflexión colectiva sobre la tolerancia y la complicidad de todos ante el fenómeno.

Me parece terriblemente hipócrita y de doble moral que todos critiquemos al mantero, al latero, al trilero, al que roba, pero demos unas palmaditas en la espalda a nuestro amigo, vecino o hermano si les pillan conduciendo pasando el límite de alcoholemia establecido. Porque de los temas que me tocaron, no nos engañemos, había el típico agresor, maltratador, etc, pero la mitad de los casos estamos hablando de jóvenes y no tan jóvenes de toda clase y condición que se pusieron al volante con unas copas de más. Y eso es terrible, porque está más que demostrada la relación directa entre alcohol-accidentes de tráfico y nadie que tenga el carnet (o que viva en este mundo) puede decir que lo ignore. Y estamos hablando de vidas que se pueden perder estúpidamente, hablamos de matar...

Delincuente como los demás, esa persona saldrá del juzgado posiblemente con una condena de multa, trabajos en beneficio de la comunidad y retirada del carnet. Y con antecedentes penales. Y que no sea la segunda vez que le pase porque entonces el fiscal pedirá pena de prisión y revocación del carnet de conducir. Como me ocurrió con una chiquilla de 19 años que tan alegre y casi divertida me contaba que era la segunda vez que la pillaban, nada menos que con una tasa de 0,90. Para ella y el noviete que la acompañaba aquello era una aventura, algo que contarían luego a todos sus amigos.

En cuanto a los demás temas que tuve, de todo tipo y es que nadie está exento tampoco de saber qué ocurrirá si se toma una primera, segunda o tercera copa. Y nos creemos que sí. Pero igual esa segunda copa nos lleva a tomar decisiones equivocadas, realizar alguna imprudencia, decirle a alguien algo que no debemos, tomarnos a mal algo que en otras circunstancias no hubiéramos hecho caso. Y entonces es cuando se producen las peleas, las agresiones, las negligencias, los insultos, las amenazas... Por favor, creedme, pasa en las mejores familias, entre los mejores amigos, en mi trabajo, lo veo a diario.

Luego están los alcohólicos, que poca ayuda y apoyo reciben. En la guardia nos encontramos con el caso de una víctima de violencia de género. Sí, le dieron ayuda sobre asistencia jurídica, psicológica y asistencial en cuanto a la violencia familiar, etc, etc. Pero ni mención a su evidente problema de alcoholismo. Se fue a casa con una orden de protección y un brutal síndrome de abstinencia (el devenir de la guardia, incluido el tema de esta chica, lo dejo para otro post, porque ha sido, literalmente, de juzgado de guardia). Si no se cura, difícilmente tendrá la fuerza suficiente para rehacer su vida sin el agresor.

En definitiva, que creo que pocos esfuerzos están haciendo nuestras administraciones para advertir de los peligros del alcohol más allá del ámbito de la conducción. Y bajo mi punto de vista, es muchísimo más peligroso que el tabaco y que incluso la marihuana (perdoneu però algú ho havia de dir).

No quiero que este post suene a sermón, pero es un tema que me preocupa y necesitaba decirlo.
Si no lo hacéis por vuestra salud, por vuestra estabilidad, dejadme que os dé un consejo como abogada, debemos tener cuidado con esa primera, segunda o tercera copa porque las consecuencias pueden ser imprevisibles...

Os propongo un trato, si bebéis y estáis a punto de coger el coche, no me llaméis sólo después cuando os pille la policía y os lleven a comisaría - nada de lo dicho impedirá que tengais por mi parte la mejor defensa posible - pero mucho mejor, llamadme antes, que así tendré la oportunidad de poder disuadiros.

Avui hem jugat a fires....

2010-09-12T09:16:00.010+02:00

La reina del tobogan

10 primers dies de la Carla a la llar d'infants. I el balanç és positiu. I ho dic malgrat que només divendres no hi va haver drama. Tota la resta de dies han estat fatals. Ho he passat terriblement malament veient-la plorar i cridar cada cop que la deixava. I cada cop que l'anava a buscar sortia amb els ulls inflats de plorar i seria i no volia menjar i ha dormit pitjor que mai. Em sentia molt culpable per com estava patint la Carla i només desitjava que la nena tornés a ser com era i veure-la feliç, sociable i riallera. En qualsevol cas, passats uns dies hem començat a veure progressos i la hem vist que hi va més contenta que és l'únic que importa.

No m'han agradat els "dies d'adaptació". Trobo que tants nens i pares a la vegada i altres nens gairebé en estat de shock sense els seus pares allà (imagino que els que per motius de feina no podien anar a passar un parell d'hores a l'escola per fer aquesta adaptació) era estressant i sorollós. Es respiraven nervis per tot arreu. Però ja està passat.

Hi ha una sensació que m'ha acompanyat aquesta setmana. I és que fins ara gairebé el 100% de les coses que tenien a veure amb la Carla passaven per mi abans. Vull dir per la meva aprovació o el meu coneixement. Jo sabia si havia fet 2 caques i el color i la textura. Si havia menjat 3 macarrons o 5. Si havia fet això o allò altre per primer cop i si li havia agradat o no. I en canvi ara coneixo les novetats a la vida de la meva filla mitjançant unes línies escrites a una agenda (l'existència de la qual agraeixo moltíssim, eh?). I llegeixo "avui hem jugat a fires" i no sé ni què volen dir... O avui ha menjat a mig matí això o allò altre sense que ningú ens pregunti primer... I la veritat és que malgrat ser com sóc em sento molt tranquil.la amb aquesta "delegació de funcions" i confio que està en bones mans (que per ara tot indica que sí i ho reforça el fet que cada dia hi vagi més contenta).

I jo... tot i les llagrimetes dels primers dies, tenir quatre hores per estar al despatx, avançar feina, fer gestions i tal no té preu. Vaig més tranquil.la, em sento més satisfeta i realitzada i ja no he de treballar necessariament per les nits o matinades com he fet durant molts mesos (malgrat que ho seguiré fent de tant en tant perquè la inspiració per fer una bona demanda a vegades arriba a aquelles hores...).

I aquesta setmana he tingut ben presents les noves benaurances , les experiències que llegeixo i els consells que rebo d'altres pares més experimentats que jo (alguns uns herois) i que sempre són en el sentit que s'ha de deixar anar la corda amb tranquil.litat , confiança i sense drames. Segur que així vivim tots molt més feliços...

A veure com anirà demà...

La felicitat és això...

2010-09-04T13:00:00.018+02:00

Vivencialment parlant, ha estat una setmana fascinant. Malgrat patir en certs moments una mena de muntanya russa emocional, ara amunt, ara avall (culpa de la meva impaciència, dels nervis i de dormir poc) he gaudit de GRANDÍSSIMS xuts d'endorfines - provocats per sensacions i experiències de naturalesa ben diversa algunes ben simples, altres no- que em fan volar, m'omplen d'energia i em fan anar amb aquest somriure a la cara. Feia temps que no em passava. El que tinc clar és que si en el seu moment no hagués arriscat, cap de les bones experiències d'aquesta setmana, no les hauria viscut mai. :)

Un lloc on de nit sigui de nit...

2010-08-28T22:37:00.007+02:00

(Desde mi balcón IV)

Que no m’has dit, que no m’has dit, si vols que t'ensenyi un lloc on de nit és de nit...

(Els amics de les arts. La merda se'ns menja)

Cel Fosc

TE-TA! 15 meses de lactancia.

2010-08-22T11:42:00.008+02:00

Wikipedia:

La OMS (Organización Mundial de la Salud) y el UNICEF (Fondo de Naciones Unidas para la Infancia) recomiendan como imprescindible la lactancia materna exclusiva durante los seis primeros meses del recién nacido. También recomiendan seguir amamantando a partir de los seis meses, al mismo tiempo que se va ofreciendo al bebé otros alimentos complementarios, hasta un mínimo de dos años. La Academia Americana de Pediatría recomienda mantener la lactancia al menos durante el primer año. El Comité de Lactancia de la Asociación Española de Pediatría coincide en sus recomendaciones con OMS y UNICEF

Carla y yo hemos tenido una lactancia idílica. A pesar de la cesárea, desde el momento que tuve a Carla en mis brazos, se engachó al pecho y todavía no se ha soltado. Afortunadamente, tenía toda la información y el apoyo para que así fuera. Cuando tuve que ir a trabajar, me la llevaba conmigo (con la ayuda de las abuelas y mi marido) y cuando no fue posible me las apañé con el sacaleches (no fue fácil al principio pero todo es cuestión de práctica) y después ni siquiera lo necesité y me bastaron técnicas mucho más manuales...

La te-ta (como dice Carla) es lo que ella prefiere ante todas las cosas, no hay llanto ni dolor que no consuele la teta. Para hacerla dormir, es el remedio que no suele fallar. Y Carla, esté haciendo lo que esté haciendo si le ofreces te-ta vendrá corriendo y sonriendo hacia mí para que le dé. Por ello, afirmo de forma rotunda que Carla y yo hemos disfrutado de casi 15 meses de feliz lactancia.

Sin embargo, desde hace unas semanas algo está cambiando. Puede que sea una fase pero ya dura demasiado. Quien haya pasado más de diez minutos con nosotras durante este verano sabe de lo que le hablo... Nunca he tenido problemas en dar el pecho donde fuera y ante quien fuera, pero ahora me tira de la ropa, me desabrocha, me pega, me exige con gritos y llantos. Ya no es el momento relajado y feliz que era hasta ahora. La situación me estresa, me agobia y me sobrepasa y creo que a ella también (algo que también es evidente para quien nos observa, según me parece) .

Así que he decidido que vamos a ir dejándolo. En realidad seguir dando pecho a demanda como hacemos creo que es bastante excepcional porque incluso quien prolonga la lactancia más allá de los 2 años muchas veces se refiere a una única toma por la mañana o por la noche, pero no al ritmo que Carla me pide, que si por ella fuera, estaría enganchada todo el dia y toda la noche.

15 meses: lo que a algunos les parecerá excesivo a otros les parecerá demasiado poco. La verdad es que en este tema todo el mundo se cree con derecho a opinar, más que a apoyar lo que decide la madre. Yo me siento afortunada de haber podido disfrutarlos tal y como lo hemos hecho y no quiero darle más vueltas.

La verdad es que no sé muy bien cómo dejarlo porque hay momentos en los que me parece imposible que Carla pueda prescindir del pecho (por ejemplo, cuando se despierta en mitad de la noche). He estado leyendo y "no ofrecer, no rechazar" dicen que es la clave para un destete sin traumas y haciéndolo así aún puede durar meses...o no.

Sea como sea...empecemos a ello...

Algunes imatges de les Festes de Gràcia 2010

2010-08-21T17:53:00.012+02:00

Em sembla que no els han respectat gaire...

Bacó guarnit...ummmmm...nyammm.

Bodega de guàrdia ajajjajajaja

Unes copetes de nit escoltant música en viu...

Em va agradar l'escenari...

La que per mi sempre serà la Plaça del Rellotge o Rius i Taulet...

El so dels trabucaires....

A la plaça del Raspall...

L'extraterrestre que em va robar el cor :)

Desde mi balcón (III)

2010-08-19T21:26:00.001+02:00

Tarta de queso

2010-08-19T14:02:00.005+02:00

Hay muchas versiones de esta tarta, todas buenísimas, yo hago la que es más fácil y rápida :)

- 1 tarrina de queso philadelphia.
- 3 huevos
- 3 yogures de limón
- 12 cucharadas de azúcar (o menos si no os gusta muy dulce)
- 3 cucharadas de harina (maizena)
- pasas

Mezclamos en un bol el queso philadelphia, los huevos, los yogures, el azúcar y la harina. Las pasas, si hay tiempo, se dejan en remojo un rato y se bañan en harina, luego se añaden a la mezcla antes de meter la tarta en el horno. En el horno 40 minutos aproximadamente y listo.

#dificil, eh??

Movidas hospitalarias

2010-08-17T22:24:00.007+02:00

Llevaba desde la madrugada del domingo con un terrible dolor en las costillas al respirar, así que viendo que esta noche también había sido infernal, esta mañana decidí hacerme visitar por un médico. Uno de cabecera se entiende. Llamé a 3 centros de mi Mutua, por la cual pago una pasta cada mes (y de lo cual no es que esté orgullosa, sino que hasta hace un año era obligatorio para mí ya que no tenía seguridad social y ...en fin, es una larga historia porqué sigo pagándola). Y de los 3, uno estaba cerrado por vacaciones (según me ha informado el que debía ser el guardia de seguridad), y los otros dos ni me han cogido el teléfono. Miré en la web del servei catalá de la salut cuándo podría atenderme mi médico del CAP y hasta finales de agosto no dan cita.

Así que contra mis principios, me decido a ir por urgencias y cuando hablamos de urgencias siempre he preferido la sanidad pública a la privada. Teniendo Sant Pau a 5 minutos de casa para allá que me dirijo.

Y hablamos de "El nuevo Sant Pau". La verdad es que está bien montado, ninguna queja. En las urgencias hay una criba previa. Te cogen en pocos minutos y un médico decide si entras o no entras o si vas aquí o allá. En mi caso ha sido un sí pero no. "Seguramente es un esguince intercostal pero hay que hacer radiografías por si acaso". Pero no las hacen allí. Te dan un papelito donde te piden tu colaboración para no colapsar urgencias y te envían a la Creu Roja (a 10 minutos caminando de Sant Pau).

Ojo, que me envían a mí, pero también a la señora que tenía detrás que presumiblemente tenía un dedo del pie roto. Pobre mujer... ha llegado media hora después que yo.

En las urgencias de la Creu Roja - reforma ya por favor, se cae a pedazos - igual que antes, me han atendido enseguida. Una enfermera me ha preguntado qué me pasaba, me ha mirado tensión, pulsaciones y esas cosas.

Al poco ha aparecido un simpático médico que me ha auscultado y.....ATENCIÓN...ALARMA.... le ha parecido que lo mío era grave (os ahorro detalles de lo que supuestamente me ocurría). Así que corriendo me han hecho sentar en una silla de ruedas y me han llevado rapidísimo a hacerme unas radiografías, un largo recorrido de punta a punta del centro médico (que la pobre señora del dedo roto también ha tenido que hacer y no en silla de ruedas). Con las primeras radiografías no lo han visto claro y me han vuelto a enviar a hacerme más. "Sobretodo que no la estiren, siempre sentada" Yo empezaba a preocuparme, acostumbrada como estoy a que las pocas veces que voy al médico me digan siempre que "no es nada". Toda mi vida a pasado por delante de mis ojos. Incluso buscaba algo ingenioso para poner en el facebook para narrar lo que estaba pasando y mi mente estaba bloqueada.

Inciso: Para colmo de los colmos...va y un enfermero me dice "tú ibas a mi clase en el instituto". Pues sí, efectivamente. Y no sé vosotros, pero para mí, en esas circunstancias qué corte encontrarte a un excompañero de clase al cual hace 20 años que no ves y que además era un pillo de cuidado (y por lo poco que le he visto hoy parece que no ha cambiado...).

En fin, abrevio: que tras mirarme bien aquí y allá, y unas cuantas horas después, el médico simpático ha descartado por suerte males mayores y ha concluido que no era tan grave la cosa, diagnosticándome un esguince intercostal (un lince pues la médico que criba en Sant Pau), que tenga paciencia porque me dolerá mínimo una semana y que sólo se cura con reposo.

¿¿REPOSO?? al escucharle me ha parecido oir risas enlatadas de fondo...

Nou Barris

2010-08-17T07:41:00.005+02:00

Tot i que quan el vaig llogar estava convençuda que es tractava del barri de Sant Andreu (amb el que hi toca), el despatx nou es troba al Districte de Nou Barris, en concret - segons vaig saber ahir- al barri de Vilapicina i Torre Llobeta. Aquesta zona és força desconeguda per mi, així que he començat a informar-me una mica...

Segons el web de l'Ajuntament:

Vilapicina ocupa la zona més meridional de Nou Barris i es va urbanitzar abans que els altres barris del districte. Destaca per la seva antiguitat el nucli de Santa Eulàlia de Vilapicina, format per l'antiga església d'aquest nom i pels edificis de Ca n'Artés, un antic hostal construït entre els segles XV i XVI, i Can Basté, una antiga masia del segle XVIII i que actualment acull un Centre Cívic. Aquest conjunt queda avui integrat al veí barri del Turó de la Peira, en situar-se a la vorera de llevant del passeig de Fabra i Puig, que fa de límit.

L'altre element destacable és la magnífica casa senyorial de Torre Llobeta, construïda al segle XV i convertida posteriorment en masia. Des de l'any 1983 fa les funcions de centre cívic. L'entorn de la torre, propietat de l'exèrcit, va ser destinat després de la guerra a la construcció d'habitatge social, amb un polígon d'onze blocs que van ser ocupats entre els anys 1952 i 1955. Aquest conjunt conforma un veïnat amb personalitat pròpia.

El barri s'estructura sobre els eixos del passeig de Fabra i Puig i de Maragall, a ambós extrems laterals, i del l'eix Cartellà - Costa i Cuixart - Escòcia, al centre, que s'ha convertit en el "carrer gran" de Vilapicina. La remodelada plaça de Virrei Amat és el punt de trobada més cèntric i més important del barri. Ben a la vora, als terrenys de les antigues cotxeres d'autobusos de Borbó, és en curs de desenvolupament una gran illa d'equipaments d'abast ciutadà i local, que prestarà serveis a diversos barris de tres districtes.

Una mica d'història i fotogràfies antigues molt interessants a diversos posts d'aquest blog i algunes fotografies de la zona tal i com és actualment a aquest altre.

Trobo que com a nova veïna, tinc molta feina a fer: conèixer de primera mà tots els racons del barri, integrar-me, informar-me de les associacions de comerciants del meu carrer - si és que les hi ha, i sino, crear-ne una- veure quines idees o propostes hi ha per dinamitzar la zona, conèixer els problemes del barri i les reivindicacions veïnals que hi puguin haver...

Buffff ¿per on començo?

Crema freda de llimona

2010-08-14T20:48:00.004+02:00

Una llauna de llet condensada (petita o mitjana)
El suc de 3 llimones
3 iogurts de llimona
(amb això surt per 4 persones)

Tot junt a la batidora.
Es fa en 3 minuts, però necessita 3 hores de nevera mínim perquè estigui ben fred.

#difícil,eh?

PD: De ben petita, la meva germana Cristina em va fer enganxar a aquest postre que a mi, personalment, em flipa.